L'estratègia de Puigdemont que xoca amb Illa i Aragonès

BarcelonaEl camí cap al 12-M servirà per visualitzar si les estratègies de cada partit serveixen per revertir o confirmar les enquestes. El PSC es continua centrant a aglutinar la Catalunya post-Procés davant la batalla entre ERC i Junts per liderar el camí independentista. Caldrà veure, a més, si el PP torna a liderar la pugna en l’espai unionista.

El PSC és el partit que parteix amb avantatge respecte a la resta, almenys amb la demoscòpia a la mà. Els socialistes fien tota la seva estratègia a liderar el post-Procés. El “passar pàgina” que tant ha repetit Salvador Illa resumeix l’estratègia de campanya d’un PSC que, sigui com sigui, no té cap enquesta que pronostiqui que, malgrat guanyar les eleccions, pugui governar en solitari. Els socialistes s’han presentat des de fa mesos com l’alternativa a la gestió dels partits independentistes de la Generalitat, no només per la seva discrepància evident en la qüestió nacional, sinó també per la gestió que han fet de crisis com la sequera o també els resultats de l’informe PISA. Illa no distingeix entre l’acció de govern de Junts i ERC, sinó que posa els dos partits al mateix sac i presenta el PSC com el partit que pot corregir el que considera una gestió deficient de l’autogovern. Els socialistes, en aquest sentit, ja van llançar una promesa fa una setmana: “enfortir” aquest autogovern català si arriben al Palau de la Generalitat. 

Ara bé, Illa haurà de fer front a les crítiques de la dreta per haver pactat la llei d’amnistia amb l’independentisme. Una norma que no acaba de generar consens tampoc entre el socialisme català. La “reconciliació” i la necessitat de recuperar la “convivència” són els arguments que utilitzen tots els dirigents de la formació per defensar-la davant dels atacs que els arriben des del PP, Vox i Cs. La dreta, però, també burxa en el fet que la governabilitat de l’Estat depengui de Junts i ERC, i que Illa no s’hagi tancat a cap pacte amb l’independentisme per ser president de la Generalitat. Els socialistes, en aquest sentit, insisteixen que ells no posen vetos (excepte a l'extrema dreta) i s’intenten erigir en el partit que se situa al centre del tauler polític i que “uneix” tots els catalans.

Si Junts s’ho jugarà tot a la carta de Carles Puigdemont, Esquerra defugirà una campanya basada en la grandiloqüència i se centrarà en reivindicar el camí recorregut fins ara. Els republicans volen treure pit de la gestió que han fet del dia a dia des del Govern –en l’últim any i mig en solitari– malgrat les crítiques de la resta de partits, inclosos els seus antics socis de Junts. La prova és que, en el primer acte de precampanya de dissabte de la setmana passada, gairebé tots els consellers de l’executiu seien a primera fila i després van pujar a l’escenari per fotografiar-se al costat del president de la Generalitat, Pere Aragonès, i del líder del partit, Oriol Junqueras. Els republicans defensen que vagi en paral·lel la gestió del dia a dia de la qüestió nacional i, per això, aquesta última setmana han presentat una de les reivindicacions estrella d’Aragonès: un finançament singular perquè Catalunya recapti tots els impostos.

Ara bé, Esquerra també es vol erigir en l’actor que ha fet seure el govern espanyol en una taula per negociar els indults i la supressió del delicte de sedició, i el que ha “desbrossat” el camí perquè l’amnistia sigui una realitat, com han repetit diverses vegades. De fet, igual que Junts, els republicans també es reivindiquen com els impulsors d’aquesta llei. El camí que defensarà Esquerra de cara al 12-M passarà per reivindicar la continuïtat de la negociació amb el PSOE perquè creuen que ara ha de servir per posar sobre la taula un referèndum d’autodeterminació. L’objectiu del partit és mantenir la presidència de la Generalitat i intentar neutralitzar l’efecte Puigdemont, per això la seva estratègia també passarà per presentar el 12-M com una dicotomia entre Pere Aragonès i Salvador Illa. Els republicans no volen entrar per ara en el cos a cos amb Puigdemont per no donar encara més ales al líder de Junts i, de fet, en l’acte de dissabte passat, cap dels dirigents que van intervenir va mencionar el seu nom. Ara bé, el partit sí que va respondre a les crítiques que Puigdemont va llançar-los en l’acte d’Elna.

Carles Puigdemont va ser clar dijous quan va explicar que havia optat per fer el pas i liderar la llista de Junts per al 12-M perquè el seu objectiu era “restituir” el govern de la Generalitat. Reprendre el fil del 2017, quan l’expresident va agafar el camí de l’exili després de l’1-O. Els juntaires presentaran, així, el retorn de Puigdemont com una manera de “culminar” el que va quedar a mitges fa set anys. Una campanya similar a la que el partit ja va fer, precisament, per a les eleccions del desembre del 2017, llavors amb l'eslògan: “Perquè torni el president, vota el president”. És a dir, l’èpica serà un component essencial al llarg de les setmanes que queden des d’ara fins a les urnes del maig. La primera prova ha estat, sense anar més lluny, la promesa que va fer el mateix Puigdemont dijous des d’Elna: tornarà a Catalunya si pot ser investit com a president. Així, la tesi que brandarà el partit és que la independència només es pot culminar amb Carles Puigdemont de president. 

Els juntaires volen combinar aquesta dosi d’èpica per “acabar la feina” de l’1-O amb el compromís de “bon govern”. Carles Puigdemont s’hi va referir ja a Elna, quan va carregar contra la gestió dels republicans al capdavant de l’executiu català i va reivindicar el paper de Junts a la Generalitat. Els retrets cap a ERC ja van omplir la conferència de l’expresident i és probable que centrin també la campanya del 12-M. Junts ha criticat reiteradament la taula de diàleg entre governs que Esquerra va pactar amb el PSOE i ha acusat els republicans d’haver-se lligat de mans i peus als socialistes i no haver-ne tret profit. Els juntaires reivindiquen la seva negociació amb el PSOE com l’única útil i en defensen l’amnistia com a prova. Malgrat els dards a ERC, és amb aquest partit amb l’únic amb qui es plantegen governar després del 12-M.

Amb Ciutadans amb un peu fora del Parlament, el PP veu el seu moment per tornar a liderar l’alternativa unionista a Catalunya. Ara bé, els populars encara no han definit quina serà la seva estratègia més enllà dels seus atacs als socialistes per les seves aliances amb l’independentisme, a més d’intentar recuperar terreny a Vox. De fet, aspiren a esgarrapar el vot del gairebé 30% de socialistes contraris a l’amnistia –segons el CEO–. L’estratègia va lligada al candidat que acabin triant, perquè a hores d’ara Génova encara no ha confirmat que ho sigui Alejandro Fernández, sinó que fins i tot estan sondejant altres noms. L’objectiu des de fa mesos de la direcció estatal és traçar a Catalunya una estratègia similar a la del PP gallec i, per tant, apropar-se a un catalanisme que els serveixi per aglutinar el votant convergent que no s’ha sumat a Junts. I en aquest camí, el partit no veia Alejandro Fernández com el perfil adequat.

Els comuns volen que el seu no als pressupostos i al Hard Rock serveixi d’exemple del model econòmic i social que no volen per a Catalunya. La seva estratègia en aquesta campanya, de fet, passarà per intentar visibilitzar-se com l’espai que es diferencia clarament del model de país que representa Junts, especialment en qüestions com la fiscalitat o la immigració. És a dir, potenciar un cop més el seu perfil més social. No volen deixar en un segon pla, però, la qüestió nacional, sinó evidenciar que amb la llei d’amnistia s’ha obert una nova etapa a Catalunya. La carta que el partit –que encara no ha arribat a un acord amb Podem per presentar-se plegats– vol jugar per diferenciar-se del PSC, amb qui té la seva principal frontera de vot, i també d’ERC i la CUP és que són l’única formació que no està disposada a fer cap pacte de govern amb Junts. Els comuns són els únics que han reivindicat un govern tripartit amb socialistes i republicans.

La CUP és el partit que més a contrapeu arriba al 12-M. Els anticapitalistes fa uns mesos que tenen obert el seu propi procés de refundació, que havien de culminar aquest mes de juny i, per tant, les eleccions del mes de maig els enganxen amb la feina a mig fer. Els cupaires hauran de definir la seva estratègia després de les últimes patacades electorals i que les enquestes els augurin una davallada. Per revertir el descens de suport, la defensa del territori, sobretot després que hagi ressorgit la polèmica pel Hard Rock, serà el seu camp de batalla amb candidats que s'han significat en la lluita contra l'emergència climàtica com Laia Estrada, a Tarragona, o Bernat Lavaquiol, al Pirineu. Més enllà de la defensa del territori, la CUP vol traslladar al Parlament els consensos que existeixen al país al voltant de l'habitatge o els serveis públics, unes condicions que seran indispensables per investir el pròxim candidat a la Generalitat, que també haurà de comprometre's a exercir el dret a l'autodeterminació aquesta legislatura.

L’extrema dreta, amb Ignacio Garriga un cop més al capdavant, aspira a retenir els seus onze diputats –tot i que Antonio Gallego va abandonar la formació a mitja legislatura– i, si pot ser, endur-se part del pastís de Ciutadans i taponar una possible fuga de vots cap al PP. De fet, Vox es disputarà amb els populars liderar el combat contra l’independentisme i també contra el PSC pels seus pactes amb Junts i ERC. El partit insistirà en el que han estat els seus temes estrella aquesta legislatura: un discurs antiimmigració i racista, posar el focus en la seguretat, o també reivindicar l’espanyolitat a Catalunya. La formació que lidera Ignacio Garriga a la cambra catalana també ha intentat ficar el nas en les mobilitzacions de la pagesia, i a la resta de l’Estat li ha funcionat, però a Catalunya no se n’ha sortit.

Després del fracàs de les negociacions amb el PP per concórrer plegats el 12-M, l’objectiu de Ciutadans és remuntar unes enquestes que els deixen fora del Parlament. Els taronges s’han presentat tots aquests anys com l’única opció unionista que pot guanyar l’independentisme –ho van fer el 2017– i tornaran a jugar aquesta carta, intentant fer forat en l’electorat del PSC, el partit que el va rellevar com a primera força el 2021. Els taronges, amb Carlos Carrizosa de candidat un cop més, també pretenen frenar la fuga de vots que majoritàriament s’emportarà el PP. Ara bé, la seva estratègia serà difícil que qualli després que en els últims mesos el partit s’hagi desfet a nivell estatal –es va quedar fora del Congrés el 23-J– i també hagi perdut la poca implantació territorial que tenia.

La unitat independentista és inexistent des de fa anys i l’estratègia dels partits tradicionals ha quedat tocada després de l’1-O. La prova és que han proliferat nous partits independentistes que aspiren a capitalitzar aquest malestar el 12-M. És el cas d’Alhora, el partit de l’exconsellera Clara Ponsatí i el filòsof Jordi Graupera, però també Solidaritat Catalana, que ha anunciat que es tornarà a presentar. Mentre aquestes dues formacions centren el seu discurs en la qüestió nacional, n’hi ha d’altres com Aliança Catalana, de Sílvia Orriols, que potencien discursos d’extrema dreta basats en la immigració. El partit de l’alcaldessa de Ripoll s’afegeix a les tesis que ja defensa des de fa temps el Front Nacional, que es tornarà a presentar a les eleccions del maig.