Menors migrants sota sospita, entre la protecció i l’abandonament

BarcelonaEls detalls del viatge que els ha dut de casa fins a Catalunya no són temes de què els agradi parlar als menors migrants que inicien la ruta en solitari. Els és dur recordar els cops, els robatoris, la violència que els han infligit durant la ruta i, en molts casos, aquest silenci s'amplia a les vulneracions de drets que pateixen quan arriben a Europa. “No em preguntis per la pastera”, demanen molts d'aquests joves, que sovint admeten que no tenien ni idea de totes les dificultats que es trobarien pel camí. Escassegen les dades i els informes sobre les situacions, però la Fundació Ficat i la Universitat Pompeu Fabra, juntament amb el Casal dels Infants, fan una fotografia sobre com els han tractat en el seu periple.

D'una banda, l'informe Rassif, de Ficat i el Casal, analitza el marc jurídic del sistema de protecció d'aquests menors i conclou que, tot i l'existència d'unes lleis avançades, encara hi ha vulneracions, com les proves de determinació de l'edat a joves que disposen d'un passaport vàlid que no ha estat impugnat per ningú. Aquesta és una pràctica que reiteradament el Tribunal Suprem ha rebutjat. En concret, ja són 59 les sentències d'aquest tribunal que avalen que s'ha de respectar la documentació que identifica el menor com a tal si no hi ha cap evidència que es tracta d'una falsificació.

És el que li va passar al Marzoukou, un noi de Benín que va ser expulsat del centre on vivia sota la tutela de la DGPPIA (direcció general de Protecció i Atenció a la Infància i l'Adolescència) i a qui, l'estiu de l'any passat, una sentència va validar el passaport. Un cop reconeguda la seva minoria d'edat, contra el criteri de la Fiscalia i la Generalitat, el noi hi va ser readmès fins que al novembre va fer els 18 anys. O en el cas del Buba, un noi de Gàmbia, la resolució del jutge que el va considerar a tots els efectes un menor va arribar quan malvivia al carrer de Mataró després que l'haguessin fet fora del sistema de protecció.

Tot i que les proves d'edat –exploració física, mesura del canell o anàlisi dental– indiscriminades estan prohibides, i tenen poca fiabilitat en aquest col·lectiu al basar-se en estàndards de persones caucàsiques, es continuen fent i deixen desenes de menors desprotegits. A Catalunya, van ser 356 joves l'any 2024, segons dades de la Fiscalia. L'advocada Laia Costa, de la Fundació Ficat, admetia que si bé el marc jurídic de Catalunya és una “meravella”, també ho és que “l'administració incompleix la seva pròpia llei”.

La DGPPIA es defensa

En canvi, la sotsdirectora de la DGPPIA, Esther Vallbona, rebat que la Generalitat no expulsa cap dels nois a qui la prova determina la majoria d'edat sinó que, per contra, se'ls permet quedar al centre amb menors. “Aquesta és una de les mentides més esteses”, es defensava la responsable del sistema de protecció, que reitera que “es compleix en tot moment la normativa” i que, en cas de dubte raonable, la llei permet revisar el passaport. Vallbona assenyalava que aquesta barreja en la convivència de menors i joves adults els genera incomoditat fins al punt que es plantegen separar els uns dels altres.

Per a l'advocada Costa, aquests menors creixen sabent que estan en tot moment assenyalats “sota la sospita permanent”, en una situació que qualifica de l'“esquizofrènia del migrant”. Ho expressa el Bah, un jove que malviu al carrer després de passar pel sistema de protecció: “Ens rebutgen i ens aïllen de la vida de la societat i vivim en una sensació constant de por de no ser ningú”. Aquest jove de Bangladesh es va trobar que el dia que va fer 18 anys no s'havia tramitat el permís de residència i treball, i va passar a ser un adult en situació administrativa irregular. Sense possibilitats de treballar, es va veure obligat a malviure al carrer, en cases ocupades o, quan té sort, a casa d'algun amic.

El retard sistemàtic en la tramitació de les autoritzacions de residència i treball, que per llei s'haurien de concedir en un màxim de tres mesos, és una altra de les vulneracions. “Sovint l'aniversari dels 18 no és un bon dia” per a aquests menors, indicava Costa, perquè suposa el transcendental fet “d'estar protegit o desprotegit”.

Les proves d'edat o els papers són pedres en el camí que inicien quan són adolescents i tenen unes altes expectatives de què aconseguiran. El gambià Mamadou Cassay va passar pel Senegal, Mali, Algèria i el Marroc abans d'arribar amb un cayuco a les Canàries. Tenia 14 anys i duia el passaport amb la intenció de “millorar la vida per ajudar la família”. Ha passat per diversos centres de menors i també va ser expulsat arran del resultat de les proves d'edat, però amb la “lluita d'entitats i la societat civil” ha aconseguit que li reconeguin el seu dret com a extutelat i ara, amb papers, comparteix pis.

Per la seva banda, la Universitat Pompeu Fabra i el Casal dels Infants també han publicat un estudi sobre el col·lectiu dels menors no acompanyats i dels adults joves migrants, en el qual es destaca un nou perfil de nois amb més formació acadèmica o professional que la que tenien fa uns anys. Tot i això, les traves administratives i la manca de coordinació entre territoris continuen limitant les seves oportunitats.

El 2023 Mohamed Hammadah va decidir emigrar quan tenia 27 anys, mogut "per viure amb dignitat, justícia i llibertat" i no per motius econòmics. Al seu país es guanyava la vida, però "l'opressió del govern" l'ofegava i el va portar a provar sort a Barcelona, sense saber que un cop allà hi havia dificultats d'una altra mena: viure amb 12 persones més en un garatge, una depressió per la situació en què es trobava i amb la sensació de no poder ajudar la mare. "Hem vingut amb somnis i ho hem perdut tot", lamenta, tot i que manté la confiança i l'ànim de "seguir".