Publicitat
Publicitat

Els plans B

Un excés repressiu de l’Estat podria fer d’espurna per a l’expansió d’una onada d’indignació de gran abast i de conseqüències imprevisibles

Tant la majoria parlamentària i de govern a Catalunya com el govern espanyol han posat clarament sobre la taula quins són els seus plans per als propers mesos. Per part catalana, tot queda resumit en l’afortunada expressió “referèndum o referèndum”. Fins al darrer moment es provarà d’arribar a alguna mena d’acord amb l’Estat per celebrar un referèndum acordat o tolerat. Però si això, com serà el cas, no fos possible, la decisió del Govern i del Parlament és celebrar-lo igualment.

Per part espanyola, a banda d’esperar que tot plegat sigui foc d’encenalls i no acabi passant res -per indecisió o per divisions internes en el sobiranisme-, hi ha l’esperança de dissuadir, preventivament, el govern català i els seus funcionaris de fer més passes en la direcció del referèndum amb la mera amenaça de la inhabilitació.

Si les amenaces i processos judicials preventius no són suficients, Rajoy intentarà impedir la celebració del referèndum

Però, òbviament, tots els actors pensen, necessàriament, en cursos alternatius d’acció, per si de cas els fallés el pla A. La majoria parlamentària catalana apunta a gestos unilaterals en l’esperit del full de ruta de Junts pel Sí i la declaració parlamentària pactada amb la CUP al novembre. És un camí plagat d’obstacles i molt incert, però el sobiranisme català no té més remei que plantejar-lo. Fins i tot si l’horitzó anhelat és una sortida negociada, és evident que només si la part catalana és capaç de plantejar una amenaça creïble de gestos unilaterals el govern espanyol tindrà algun incentiu per negociar, en el curt termini, una sortida a l’atzucac actual.

En canvi, cada cop és més clar que el pla B del govern espanyol passa, fonamentalment, per la repressió. Si les amenaces i processos judicials preventius no són suficients, Rajoy intentarà impedir la celebració del referèndum. El seu plantejament és que l’Estat disposa de prou elements legals per aturar-lo sense despentinar-se, si vol.

Tanmateix, aquest curs d’acció podria no resultar tan fàcil com el presenten a Madrid. Certament, el famós xoc de trens seria ben desigual, ja que la capacitat institucional de l’Estat és molt més gran que la de la Generalitat. Quan l’Estat necessiti imposar coercitivament l’ordre constitucional a Catalunya, té tots els elements a la mà per fer-ho.

Però això planteja dos problemes. El primer és que les institucions catalanes, i el moviment independentista, tenen la capacitat d’elevar el preu que ha de pagar l’Estat per aturar el referèndum. Com més determinació institucional i activació de la societat civil en defensa del referèndum hi hagi, més costós serà per a l’Estat aturar-lo. I això augmenta molt el risc que les mesures coercitives acabin resultant contraproduents per a l’Estat.

De fet, algunes de les mesures que l’Estat podria adoptar, com la intervenció de l’autonomia per diferents mecanismes, plantegen seriosos problemes operatius, com els que apuntava Toni Soler en aquest diari dissabte. I també, esclar, plantegen potencials problemes de legitimitat per a l’Estat davant de l’opinió pública catalana i -en molta menor mesura- també espanyola i internacional.

Qualsevol solució basada en la imposició coercitiva de l’ordre constitucional hauria de ser, necessàriament, temporal

Hi ha qui pensa que això serà semblant al que va passar al País Basc amb la il·legalització de Batasuna, quan la reacció social va ser molt menys intensa del que generalment s’esperava. Però les condicions objectives que hi ha a Catalunya en aquest moment són molt diferents de les del País Basc dels anys de la violència. Ara i aquí, un excés repressiu per part de l’Estat podria fer d’espurna per a l’expansió d’una onada d’indignació de gran abast i de conseqüències imprevisibles.

Això seria especialment problemàtic per a l’Estat, atès que qualsevol solució basada en la imposició coercitiva de l’ordre constitucional hauria de ser, necessàriament, temporal. En algun moment s’ha de retornar l’autonomia a les institucions catalanes i, en última instància, en algun moment s’haurien de tornar a convocar eleccions al Parlament. I, previsiblement, generarien una nova majoria sobiranista que tornaria a plantejar el problema, potser augmentat.

En un context democràtic és molt difícil, si no impossible, governar un territori en oposició a la majoria democràtica d’aquell territori. Amortitzada la il·lusió del suflé, i ja molt gastada la ficció de la “Catalunya real”, ara sembla que el govern espanyol conrea la il·lusió d’una imposició indolora de l’ordre constitucional. Però hi ha molts elements per pensar que el repte que té l’Estat no és, en absolut, menor, i no se solucionarà amb quatre actes administratius.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT