05/10/2017

Hores greus en un país per a tots

4 min
Hores greus en un país per a tots

El que distingeix els fanàtics de la resta de gent és que per als primers la realitat no interessa, especialment si contravé les seves pròpies conviccions. Per a la gent moderada, en canvi, més enllà de les pròpies idees i prejudicis, la realitat dels fets importa! I agradi o no, la realitat és que l’1 d’octubre Catalunya va celebrar un referèndum, que va mobilitzar milions de persones, tot i que no va ser reconegut com a legítim per una part de la societat catalana. També és un fet que, poques setmanes abans, al Parlament, l’ordenament legal aprovat per la majoria sobiranista no va ser acceptat com a lícit per la minoria constitucionalista, fins a l’extrem de dur-los a abandonar la cambra (un fet que per a tortura de diputats i audiència no va estalviar un ampli rosari de filibusterisme parlamentari). En aquestes circumstàncies, encara commoguts per la brutal repressió patida arreu de Catalunya per uns cossos i forces més de la por que de seguretat, em sento en la necessitat de plantejar algunes reflexions, que confio que ens puguin resultar d’utilitat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No ho oblidarem mai. Els demòcrates de Catalunya i del món no oblidarem mai la brutal i desproporcionada repressió infligida per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional diumenge passat contra ciutadans de bona fe. Tot va començar amb els crits insultants de “ a por ellos ”, i ha seguit amb l’intimidatori “que nos dejen actuar” de policies exaltats. Aquest comportament impropi d’una democràcia de la Unió Europea exigeix la depuració de responsabilitats policials i la reprovació i dimissió dels responsables polítics que van ordenar-lo. En aquest sentit, costa de concebre que dirigents, militants i simpatitzants del PP, que comparteixen valors humanistes i cristians, no reprovin sense embuts una actuació que va violar el més sagrat: la dignitat de la persona.

El referèndum de l’1 d’octubre va ser una diada històrica, extraordinària, que ens vincula i ens obliga. Prop de tres milions de persones es van mobilitzar per recordar al món que som una nació i que mai no renunciarem a l’exercici del nostre dret a decidir. De fet, més de dos milions van votar a esdevenir un estat independent. A més, a mesura que passaven les hores i s’estenien les imatges dels abusos policials contra ancians, joves i grans, molts ciutadans van sentir-se doblement cridats a participar-hi, com a mostra de rebuig a la violència i de dignitat personal i col·lectiva.

Que el referèndum ens vincula i ens obliga és tan cert com que la repressió a la qual va ser sotmès va alterar la jornada i els resultats. I així ens ho han fet notar els observadors internacionals. En conseqüència, encara que una eventual declaració d’independència per part del Parlament seria humanament i políticament ben comprensible, atenent als advertiments de prudència rebuts de part de la comunitat mundial, dels sindicats i de les empreses, és important reflexionar sobre la seva utilitat i conseqüències.

Així, després de la repressió de diumenge, de l’immobilisme sostingut de Rajoy i de les amenaces de Felip VI en el seu discurs com a cap d’estat, resulta innegable que la declaració suposaria la suspensió imminent de l’autogovern -previsiblement de les competències en matèria d’ensenyament, seguretat, llengua i cultura-, la separació i possible detenció dels seus impulsors i, més greu encara, l’inici d’una espiral de mobilitzacions i conflictes al carrer.

És des d’aquesta perspectiva que en les properes hores i dies penso que, abans de la decisió que pugui adoptar el Parlament sobre una declaració d’independència, la prioritat ha de ser donar una última oportunitat al diàleg, i comprometre’s per un temps les dues parts a no prendre noves decisions unilaterals i, per què no, a buscar la mediació de persones de reconegut prestigi per als dos governs, que propiciïn una negociació de bona fe i transparent entre les dues legitimitats enfrontades, la sobiranista i la constitucionalista. L’alternativa al diàleg i a l’acord que fa temps que busquem des de Catalunya és el conflicte i les seves conseqüències sobre l’economia a Catalunya i al conjunt d’Espanya, que, com a conseller d’Empresa i Coneixement, constato que comencem a notar.

Govern de tots i per a tots. En el seu discurs d’aquesta setmana, el rei Felip VI es va equivocar greument: va renunciar a ser el rei de tots els espanyols i es va convertir únicament en el rei d’uns quants, els més nacionalistes i autoritaris. Aquest és justament l’error que no cometrem el govern de Catalunya, deixar de ser el govern de tots i esdevenir, només, el govern d’uns quants, encara que siguin majoritaris. Per aconseguir-ho és imprescindible recordar que a Catalunya sempre hem estat una societat oberta, democràtica i cívica. El lamentable xoc de legitimitats que vivim com a conseqüència de l’immobilisme del president Rajoy no ha de posar en risc els valors que ens són més genuïns i que han garantit dècades de progrés i convivència.

Per això, en aquestes hores greus que vivim és important que els ciutadans de Catalunya actuem sempre de manera responsable, pacífica i cívica, que no caiguem mai en les provocacions fanàtiques d’uns i altres i que garantim sempre que a Catalunya tothom podrà pensar, parlar i viure com bonament li plagui. Fent-ho així, més tard o més d’hora, culminarem el camí que ben legítimament hem iniciat, en benefici del poble.

stats