Art

Olafur Eliasson porta l'art embadalidor i compromès al Guggenheim

El museu de Bilbao presenta una exposició antològica de l'artista coorganitzada amb la Tate Modern

Les obres de l'artista danès Olafur Eliasson (Copenhaguen, 1967) fan pensar en un Leonardo da Vinci del segle XXI. El recorregut de la gran exposició que li dedica el Museu Guggenheim de Bilbao partir d'aquest divendres arrenca amb una vitrina gegantina plena de maquetes sorgides del seu estudi. Aquestes peces van ser fetes entre mitjans dels anys 90 i el 2016 i reflecteixen, sobretot, l'afany experimental i l'interès de l'artista per la geometria. Són una part molt petita de la seva feina, coneguda sobretot per les grans instal·lacions immersives, com les que es poden veure a Bilbao, perquè un podria arribar a pensar que Eliasson és alhora un artista, un dissenyador, un arquitecte, un gastrònom –va publicar un receptari vegetarià–, un pensador i també un activista pro migrants i en contra dels estralls del canvi climàtic, perquè va portar energia neta a comunitats que no en tenen.

"Tot el poder prové de la gent, però on va?", "Qui és nosaltres?" i "L'amor és polític?" són tres interrogants del mapa de recerca del seu estudi que ha desplegat al final de la mostra. "L'exposició mira cap al passat però també és una oportunitat per mirar cap al futur. Hem de ser imaginatius. No només hem de treballar amb el passat de manera retroactiva", afirma Olafur Eliasson. De fet, una de les obres exposades és una versió del segle XXI de la fotografia estroboscòpica que l'enginyer elèctric Harold Edgerton va fer de la caiguda d'una gota de llet el 1936. Però, en lloc de llet, Eliasson fa servir una font per mostrar les formes abstractes que va creant l'aigua. L'obra porta per títol Font Big Bang.

"Se'ns manipula de moltes maneres perquè pensem que el que veiem és la realitat"

Eliasson és conegut a Barcelona perquè va guanyar el premi Joan Miró el 2007 i perquè un edifici en la façana del qual va col·laborar, l'auditori Harpa de Reykjavík (dels estudis Henning Larsen, Batteríið Architects), va guanyar el premi Mies van der Rohe d'arquitectura el 2013. La relació d'Eliasson amb l'arquitectura és curiosa: va obrir el seu propi estudi a Berlín l'any 2014 amb l'arquitecte Sebastian Behmann i les maquetes que exposa a Bilbao poden recordar projectes utòpics de Richard Buckminster Fuller i estructures orgàniques de Frei Otto. Però per a Eliasson un element essencial dels espais és com afecten la percepció. "Els diferents tipus d'espais influeixen en els nostres sentits", diu Eliasson, cosa que també el porta a pensar en la construcció de la realitat: "Se'ns manipula de moltes maneres perquè pensem que el que veiem és la realitat", adverteix. Potser per això va fer dues peces com Bellesa i Cascada: a la primera crea un arc de Sant Martí dins la sala amb una fina cortina d'aigua, i amb la segona recrea un salt d'aigua. La gràcia de totes dues és que deixa a la vista els mecanismes per aconseguir-ho. Un últim vincle d'Eliasson és la seva relació amb l'autor del Guggenheim de Bilbao, Frank O. Gehry. "Conec el Frank des de fa vint anys i em va fer molta il·lusió poder-li enviar una selfie amb les meves obres en el seu museu", diu.

La mostra, titulada Olafur Eliasson. En el món real, inclou una trentena de peces, entre instal·lacions, escultures, pintures i fotografies. Abans de Bilbao es va poder veure a la Tate Modern de Londres, i al Guggenheim compta amb el patrocini d'Iberdrola. "L'exposició d'Eliasson fa que siguem el museu que volem ser", diu Lucía Aguirre, conservadora del Guggenheim i comissària de la mostra a Bilbao. Un museu ha de convidar a la participació, que el públic vulgui participar en la creació de l'obra", afegeix Aguirre abans de posar en relleu que Eliasson fa una crida que el públic prengui consciència dels problemes ecològics i passi a l'acció "amb un missatge positiu". El seu compromís amb la sostenibilitat es fa palès sobretot en trenta díptics que mostren com l'escalfament global ha fos glacials islandesos entre els anys 1999 i 2019 i amb el fet que va enviar fa tres mesos en tren des de Berlín les peces que es podran veure en una exposició a Tòquio d'aquí un mes i mig. "D'entrada cap companyia d'assegurances es volia fer càrrec de les obres", explica l'artista.

Els visitants, "coproductors" de les obres

Olafur Eliasson defineix els visitants com a "coproductors" de les obres i al llarg de recorregut els convida a observar la seva ombra descomposta en diferents colors, a entrar en una sala il·luminada amb una potent llum groga i a perdre's dins d'una altra plena d'una boira que canvia de color. Al començament de la seva trajectòria no li acabava d'agradar que el públic es deixés anar i fes ximpleries dins aquests espais, però ara ho troba "alliberador" respecte a uns espais que considera massa "normatius". "Hi ha moments en què un mira què hi ha al món, i hi ha altres moments en què ens col·loquem al mateix lloc on hi havia el món i per mirar-nos a nosaltres mateixos", diu Eliasson.

Pel que fa a la interacció amb les obres, una de les més potents, tot i que no és gaire perceptible d'entrada, és que la calor que desprenen els cossos altera la trajectòria de les oscil·lacions d'un ventilador que està penjat en marxa del sostre d'una de les sales. Una altra és un túnel de miralls amb el qual Eliasson vol transportar el públic dins "un vòrtex o un tornado". Aquesta peça va aixecar polseguera Londres perquè no s'hi pot accedir amb cadira de rodes i Eliasson hi va afegir un text explicant que quan la va crear no tenia la sensibilitat per tenir-ho en compte i que no hi va poder posar una rampa perquè la passera és massa estreta perquè sigui segura per a algú que va en cadira de rodes. Al costat del text hi ha un vídeo perquè una persona que no hi pot entrar se'n pugui fer una idea. 

Per acabar, algunes de les escultures exposades haurien fet salivar Gaudí i el Dalí més interessat en la ciència: les delicades esferes penjades del sostre d'una de les sales gegantines del Guggenheim provenen d'estudis meteorològics i de com s'organitzen les partícules de pols. Una d'elles porta per títol Esfera de vent fred, i Eliasson la va relacionar irònicament amb el Brexit tot i haver-la realitzat el 2012. Olafur Eliasson. En la vida real estarà oberta fins al 21 de juny.