'La guerra de les galàxies' de Zack Snyder s'assembla massa a l'original

La còpia –i el seu germà honrat, l'homenatge– forma part de la història del cinema des dels seus orígens. Les obres dels pioners cinematogràfics van ser replicades contínuament pels seus competidors, encara que era una pràctica tan habitual que gairebé tots ells no van ser només víctimes, sinó també copiadors impenitents. Zack Snyder, director d'estil solemne i hipermusculat que ha estat imitat fins a l’avorriment al cinema popular contemporani (la influència de 300 o Sucker punch sobre cert mainstream hollywoodenc és evident), sembla haver decidit amb el díptic Rebel Moon que ha arribat el moment de ser ell qui practiqui el saqueig, col·locant George Lucas i La guerra de les galàxies en el seu punt de mira.

Les similituds narratives entre les dues sagues galàctiques i la rèplica exacta de certes escenes –si fins i tot hi ha una cantina!– així com l'apropiació superficial d'Els set samurais no importarien si el resultat final estigués més o menys al nivell no ja de la trilogia original de Lucas sinó d'alguna de les seves (irregulars) seqüeles, preqüeles i spin-offs. La innegable efectivitat de les escenes d'acció –amb l'ús de la càmera lenta i els monumentals plans generals que formen part de les senyes d'identitat autoral de Snyder– no compensa ni la sensació contínua de déjà-vu, ni uns personatges tan poc memorables –un androide monàrquic i pacifista! L’enèsim malvat impregnat d'imatgeria nazi!– que gairebé ens fan trobar a faltar Jar Jar Binks.