Història
Cultura 22/11/2022

Dels remences a la CUP i l'ANC: la Catalunya popular segons un britànic radical

L'assagista Michael Eaude omple "un buit historiògràfic en anglès" i explica el país a través de la història dels moviments de base

5 min
L'escriptor Michael Eaude, a casa seva al barri d'Horta de Barcelona.

Londres"Els moviments populars, nacionals o de classe, són els que mouen la història. Els motors no són els grans homes o dones que estan al capdavant". L'afirmació la fa l'escriptor i periodista Michael Eaude (Londres, 1949), un anglès amb trenta anys de residència a Catalunya, on va arribar "per atzar" i on es va "reinventar" a si mateix. De treballar en els ferrocarrils, com a conductor d'autobusos i fins i tot de portalliteres, a fer-ho amb la lletra impresa. Seguint, si fa no fa, la tradició de britànics –viatgers o establerts, des de Richard Ford fins a Gerald Brenan; o hispanistes, des de Paul Preston fins a Sebastian Balfour , passant per John Elliot– que expliquen el món, en aquest cas Catalunya, als seus compatriotes. Eaude ho ha fet des de fa temps amb estudis dedicats a Barcelona, Catalunya i també el País Valencià, que coneix bé, ja que viu una part de l'any a la comarca del Racó d'Ademús.

La reinvenció del personatge no li va fer oblidar les seves arrels d'opositor al thatcherisme més brutal dels anys 80, ja fos en sindicats de l'esquerra radical o en moviments socials de tota mena. Tot el contrari. Perquè el seu últim assaig, A people's history of Catalonia (Pluto Press) , és una síntesi interpretativa dels moviments populars catalans al llarg de la història: des de les assemblees de pau i treva del segle XI, passant pels remences, fins al més recent de tots, l'independentisme del Procés, "un moviment interclassista" que culmina –de moment– en el referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Parlarà del futur d'aquest moviment, i de la història que el va fer possible, el 28 de novembre al Parlament britànic. El lobi català que formen majoritàriament diputats gal·lesos i escocesos l'ha convidat per fer-hi la presentació del llibre.

Portada del llibre 'A people's history of Catalonia'.

A people's history of Catalonia és un llibre que, d'acord amb la visió de l'autor, "omple un buit" en la historiografia i també en el periodisme en anglès, que no s'ha ocupat de manera substancial d'explicar "des de la base" els processos històrics que han tingut lloc a Catalunya.

"Un dels meus escriptors preferits sobre Espanya –diu, en conversa amb l'ARA– és Richard Ford [1796-1858]. Un conservador. Però la qüestió nacional, la qüestió de la lluita obrera, no entra dins dels seus paràmetres, ni dins dels d'altres escriptors. Només Gerald Brenan [1894-1987] ho va fer una mica, sent-ne conscient, a El laberint espanyol. Hi aborda moviments anarquistes. Però quan escriu sobre Catalunya diu que té una literatura molt rica però confessa que no en sap res, perquè no coneix la llengua i, per tant, no en parla. En tot cas, Brenan era un dels pocs autors conscients de la qüestió nacional. Per això crec que hi havia un forat sobre aquest punt, especialment pel que fa als anys més recents".

Aquesta mancança també la detecta en el periodisme. "Esclar, hi ha articles acadèmics, sí, però jo crec que la premsa habitual, conservadora, capitalista, en pots dir com vulguis, mai no mira els moviments de base. Els periodistes acostumen a assistir a les conferències de premsa dels líders. No tenen una interpretació de la història segons la qual el motor és la lluita de classes o la lluita nacional. Tenen altres maneres de mirar la història contemporània i la historiografia. Jo volia fer un altre tipus d'aportació", diu.

Els dos últims capítols són els més genuïns del text. El mateix Eaude, que no vol passar per historiador, admet que fins al segle XX el que fa és la relectura i síntesi d'una molt ben païda bibliografia. I quan aborda els anys més recents, els del procés sobiranista, amb testimonis i entrevistes pròpies, també el mou una posició diferent de la majoritària al seu país d'origen: "Llegint la premsa britànica i veient els llibres que s'han publicat aquests anys, em queda clar que, en general, no han vist el moviment independentista de forma simpàtica. Hi ha matisos, esclar".

A parer seu, el paper de motor de l'ANC, o el de les votacions populars que comencen a Arenys de Mar el 2009, ha quedat silenciat. "En general, el que és completament absent és el paper de l'Assemblea Nacional Catalana, l'empenta des de baix. Si llegeixo The Guardian, Stephen Burgen és polèmic, antiindependentista, i ho expressa. I The Guardian l'hi permet. Per què? No ho sé. La premsa conservadora, esclar, s'identifica amb el govern britànic, que, en general, s'identifica alhora amb l'espanyol. No hi ha una premsa radical que expliqui aquests detalls". El Procés, doncs, i la base popular que el sustenta d'entrada, és l'excusa d'un llibre que estableix vincles entre els moviments populars del país, els presents i els històrics.

La mateixa visió que Pepe Rubianes

Quina és la visió d'aquest anglès radical, de formació marxista, proper al trotskisme, en relació amb la unitat d'Espanya i altres tòpics com ara la democràcia britànica? Pel que fa a la primera, expressa el seu punt de vista amb una famosa cita del malaguanyat Pepe Rubianes . És una provocació gens innocent: "A mí, la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás", frase que tradueix de forma tan polida com inevitablement tova, perquè l'original té una força que és impossible traslladar a l'anglès, ni que sigui amb els "two fucks" amb què intenta acostar-s'hi. Però, amb tot, potser és suficient per a una societat en què, encara ara, la BBC segueix sense permetre l'ús de paraulotes a les seves emissions, i sempre les amaga amb un incòmode pip sonor.

Bany de masses de Puigdemont a Girona l'endemà de la declaració d'independència.

Pel que fa al Regne Unit, i a la seva unitat, "amb una idea molt més flexible que la de l'estat espanyol", Eaude no explicita cap opinió concreta. Però segur que tampoc en donaria gaire més que els two fucks. A més, considera "lamentable la visió que el Regne Unit és el bressol de la democràcia, quan ha sigut un dels imperis més sagnants de la història".

Hi rep tothom, en el llibre, des dels diferents establishments, ja sigui el de la Catalunya que s'estén pel Mediterrani o el de l'Espanya que oprimeix les llibertats nacionals catalanes. Ni tan sols els dirigents polítics de l'independentisme en surten gaire ben parats. Perquè si bé no es prodiga en crítiques –"potser una errada meva", admet–, sí que afirma que va quedar ben clar que "el govern de Puigdemont no tenia cap pla" per implementar la independència, cosa que era una "absoluta irresponsabilitat".

Van trair la gent? "No m'agrada la paraula traïció, ja que la burgesia i els seus representants polítics defensen els seus interessos. I aquests són antagònics als de les classes camperola i treballadora. Jo crec que es van enganyar a ells mateixos. El moviment des de baix sí que creia que era possible la independència".

stats