'Falaise' al Teatre Lliure

Arts escèniques

El 2019 en 10 moments teatrals

Els espectacles i els canvis que han marcat l'àmbit escènic aquest any

'Falaise' al Teatre Lliure / FRANÇOIS PASSERINI / TEATRE LLIURE

El 2019 ha estat, vist des de l’òptica teatral, l’any del feminisme, la diversitat, l’autoficció i les realitats socials exposades –i qüestionades– a escena. A la memòria col·lectiva quedaran espectacles com Falaise, però també fets que han marcat el panorama teatral català com el canvi de mans del Teatre Victòria i l'anunci del tancament del Club Capitol.

El ferotge monòleg de Clara Segura

Clara Segura s’enfrontava, a principis del 2019, a un dels reptes teatrals més llaminers: convertir-se en Xen Te i, alhora, en Xui Ta, la protagonista i el seu alter ego a La bona persona de Sezuan. L’espectacle és un clàssic de Bertold Brecht que a Catalunya s’ha pogut veure en diverses ocasions, amb grans actrius com Anna Lizaran i Núria Espert com a protagonistes. El llistó era alt per a Segura, que va saber trobar el seu propi personatge i portar a escena una protagonista polifacètica amb un ferotge monòleg final.

El muntatge, dirigit per Oriol Broggi, va brillar també per tot el repartiment que acompanyava l’actriu principal a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. La música de Joan Garriga i les interpretacions d’actors de La Perla 29 com Màrcia Cisteró, Toni Gomila, Clara de Ramon i Marc Rius van captivar el públic català amb un treball excel·lent que també va agradar a la crítica.

La Calòrica alça el vol amb ‘Els ocells’

La realitat no es podia conjurar millor per a La Calòrica. Mentre la companyia feia temporada a la Sala Beckett amb Els ocells, l’auge de Vox i els populismes els donaven encara més la raó de tot el que ells portaven a escena. L’obra, una revisió del clàssic d'Aristòfanes, reflexionava sobre la democràcia des d’una mirada irònica i punyent que van traslladar al segle XXI. Amb dramatúrgia de Joan Yago i direcció d’Israel Solà, Els ocells ha sigut una de les propostes més interessants de l’any a l’hora d’abordar les esquerdes del sistema democràtic i les pors polítiques contemporànies. Les plomes i els pantalons lluents del vestuari, a càrrec d’Albert Pascual, ja són inoblidables.

La nova etapa del Teatre Lliure

Juan Carlos Martel agafava l’1 de febrer les regnes del Teatre Lliure i inaugurava una nova etapa. Després de la marxa sobtada de Lluís Pasqual, Martel va entomar el rumb del teatre per refundar-lo. Els últims onze mesos el director i el seu equip han treballat per rejovenir els espectadors del Lliure, donar a conèixer nous artistes, buscar la màxima paritat i potenciar els serveis educatius. Ho han fet amb muntatges com Paisajes para no colorear, Tierras del Sud i Posaré el meu cor en una safata, amb Carla Rovira de creadora resident. Entre les decisions de Martel hi ha hagut la cancel·lació de Mount Olympus, de Jan Fabre, programat per Pasqual i que havia de representar-se al juny.

Juan Carlos Martel, nou director del Teatre Lliure: "Tenim un repte molt gran i molt bonic: refundar el Lliure"

El Mago Pop compra el Teatre Victòria

El 2019 ha sigut un any de comiats. El Tricicle va anunciar al març que deixarà els escenaris el 2020, mentre que Dagoll Dagom està còmode en el mitjà format –encara segueix recollint els fruits sembrats amb Maremar– i ja no es planteja fer musicals de grans dimensions. En aquest context, les dues companyies, juntament amb Annexa –amb la qual formen part de l’empresa Tres per 3– van vendre’s al març el Teatre Victòria, que va passar a mans d’Antonio Díaz, conegut artísticament com el Mago Pop.

Després d’un any i mig omplint el Teatro Rialto de Madrid, Díaz va estrenar al setembre a Barcelona Nada es imposible, i des d’aleshores l’espectacle de màgia s’ha situat com un dels més vistos de la cartellera barcelonina. Sense més programació que aquest muntatge, el Victòria s’ha convertit els últims mesos en la casa dels seguidors del Mago Pop, que veu com el seu triomf avança sense aturador.

El gran salt de Baró d’Evel amb ‘Falaise’

L’estrena de el 2018 ja ho deixava entreveure: la companyia Baró d’Evel, formada per Blaï Mateu i Camille Decourtye, es troba en un dels moments més àlgids de la seva trajectòria. La capacitat creativa d’aquest duet artístic va assolir un dels seus cims al Festival Grec d’aquest any, en què van estrenar Falaise. El muntatge, que després va fer temporada al Teatre Lliure amb totes les entrades exhaurides des dels primers dies, ha sigut una de les propostes escèniques més impactants i potents de l’any.

Amb dotze coloms i un cavall acompanyant-los a l’escenari –coneguts sobretot per a aquells que van veure Bèsties–, Mateu i Decourtye van construir un espectacle que s’embolcalla de poesia per parlar del buit, de la vida i del futur. La força onírica del muntatge, que oscil·la entre el circ i la dansa, ha consolidat Baró d’Evel com una companyia imprescindible i de referència en l’escena internacional.

La polèmica d’’Àngels a Amèrica’

A finals del 2018, un col·lectiu d’actors i actrius negres van situar a primera línia mediàtica el debat sobre la diversitat al teatre. El col·lectiu es queixava del fet que el Belize d’ Àngels a Amèrica estava interpretat per un actor blanc (Quim Àvila), quan a l’obra original aquest personatge és negre. En una carta oberta al director de l’espectacle, David Selvas, els intèrprets van denunciar que això “els invisibilitza” i que “implica blanquejar un personatge i privar de referents la nova generació de nens i nenes negres”.

Polèmica al Lliure perquè un actor blanc interpreta un negre

Sis mesos després d’aquella controvèrsia, Selvas va entomar un mea culpa. Ho va fer al juliol a la gala dels premis Butaca, on es va guardonar Àngels a Amèrica amb el reconeixement a millor muntatge. A l’hora de recollir el premi, Selvas va declinar-lo. “Amb aquest guardó hi ha un col·lectiu que se sent insultat. Hem de lluitar contra allò que no vol que tinguem veu”, va assegurar el director.

L’èxit fulgurant d’’Esperant Godot’

Res fa més respecte a la Sala Beckett que muntar-hi una obra de l’autor que li dona nom. Ferran Utzet va entomar el repte de portar-hi el clàssic per excel·lència, Esperant Godot, amb una nova traducció a càrrec de Josep Pedrals. L’espectacle, que protagonitzen Nao Albet i Pol López, encara està en cartellera i ha tingut un èxit fulgurant: en pocs dies ha esgotat les entrades per a totes les funcions i ha rebut una allau de bones crítiques. Aquest Esperant Godot brilla sobretot per les extraordinàries interpretacions del repartiment, que també compta amb Aitor Galisteo-Rocher i Blai Juanet. Una revisió del clàssic ineludible aquest 2019.

La presència de Sergio Blanco

El 2018 el dramaturg i director uruguaià Sergio Blanco va fer-se present a l’escena catalana amb obres com Kassandra i El bramido de Dusseldorf. Aquest any l’empremta creativa de Blanco s’ha fet encara més profunda i ha reforçat el pes de l’autoficció. El director va impartir a l’octubre a la Sala Beckett la conferència autoficcional Memento mori o la celebración de la muerte, i al desembre va cloure el Temporada Alta amb Ostia, una peça llegida amb la seva germana i que va fer ple absolut. La figura de Blanco a la programació catalana va lligada a un creixement de l’autoficció a escena i marca una tendència que pren cada vegada més força també entre els creadors locals.

El canvi de rumb de l’escena de Madrid

En poques setmanes, Madrid ha vist aquest any com dos dels seus teatres emblema es canviaven sobtadament de directors artístics. El nou govern del PP va cessar primer Carme Portaceli com a directora del Teatro Español i, poc després, va fer el mateix amb Mateo Feijoó, que fins aleshores capitanejava les Naves Matadero. Les dues destitucions van ser decisió de la nova regidora de Cultura, Andrea Levy, que va impulsar així una estratègia per esborrar el llegat cultural de l’executiu de Manuela Carmena.

L’escena cultural de Madrid canvia de rumb

“Em pensava que després de la Revolució Francesa ja no es tallaven caps, però ara veig que sí”, va dir Carme Portaceli unes setmanes després, en una visita a Barcelona. La Comunitat de Madrid va viure una situació similar amb la irrupció de Ciutadans a la conselleria de Cultura. Arran del canvi polític, el partit taronja va fulminar del seu càrrec la directora artística dels Teatros del Canal, Natalia Álvarez.

El Club Capitol anuncia que tanca

El 2019 es va torçar per al Club Capitol a l’estiu, quan una inundació va obligar el Grup Balañá (que gestiona el teatre) a tancar-lo perquè no s’hi podia actuar. Després de reformar-lo per habilitar-lo de nou, Balañá va reobrir-lo al setembre. Però al cap de dos mesos van tornar les males notícies: el propietari els va anunciar que no els renovaria el contracte de lloguer. Sense marge per a la negociació, Balañá deixarà el Club Capitol a finals de juny i amb la incògnita de saber què es farà del local, que no té limitacions urbanístiques. Aquest any també ha tancat La Vilella, la sala de la companyia Sargantana al Poble-sec, arran de les dificultats per garantir-ne la viabilitat.

La gentrificació ataca els teatres de Barcelona

Les tres incògnites del 2020

Què passarà amb el Teatre Apolo?

Ofegat pels deutes, el Teatre Apolo va deixar de funcionar al maig. L’empresa gestora va assegurar aleshores que tornaria a obrir, però de moment la sala no té programació i el seu futur és una incògnita.

Qui serà el nou director del Teatre Goya?

Josep Maria Pou va assumir al febrer la direcció del Teatre Romea. Amb la seva marxa, va quedar buida la cadira del director del Goya, que ocupava des del 2008. Focus encara no ha anunciat qui substituirà Pou al càrrec.

Quin serà el futur del Teatre Principal?

El Teatre Principal va tancar el 2017. Un grup inversor va anunciar al novembre que té un projecte perquè torni a funcionar, però està pendent d’un acord amb l’Ajuntament.