Refer la història, reorientar Barcelona

Han transcorregut gairebé 40 anys d’ençà del retorn de la democràcia a l’Ajuntament de Barcelona. El que havia estat el principal centre industrial de la Península viu avui, en gran mesura, dels serveis. Els grups socials que havien caracteritzat la seva turbulenta història han canviat de composició i caràcter. La ciutat s’ha afermat com el cor d’una metròpoli europea de cinc milions d’habitants. Barcelona resulta, en termes generals, més rica, culta, ben equipada i oberta al món. Per un llarg període ha pogut ser vista fins i tot com la mostra que els problemes de les ciutats poden ser governats i, en bona mesura, resolts.

De cara al futur, tanmateix, la ciutat afronta un conjunt de reptes de gran entitat, que evidencien la necessitat de canvis socials i polítics profunds. “Malfia’t de la història. / Somnia-la i refés-la”, aconsellava Pere Quart a Barcelona, en els dies terribles de la Guerra Civil. Doncs bé, per refer la història, per reorientar l’evolució de la ciutat, cal una idea precisa dels reptes que afronta.

El primer és, sens dubte, l’agreujament de les desigualtats socials. Si durant els anys 80 i la primera part dels 90 les diferències, en termes de renda i de benestar, van tendir a reduir-se, en els últims anys, empeses per la crisi i l’“austeritat”, han tornat a créixer de nou. Les situacions de més necessitat es concentren en determinats barris: en un extrem de la línia 3 de metro la renda mitjana de l’entorn és sis vegades més baixa que en l’altre extrem. El pla de barris que l’Ajuntament està impulsant hauria de servir per millorar les condicions de vida en les àrees més desafavorides i evitar que el fet de viure-hi representi una barrera afegida a la igualtat d’oportunitats.

Aquesta qüestió té relació directa amb les activitats econòmiques i l’ocupació. L’evolució econòmica recent de la ciutat ha anat acompanyada per la precarització i l’empitjorament de les condicions laborals. Davant d’això, l’Ajuntament aposta, amb raó, per l’enfortiment de l’economia social i les iniciatives ciutadanes, que són un dels principals actius de la ciutat. El més difícil, tanmateix, és establir estratègies per atraure activitat econòmica de qualitat i evitar, alhora, que els interessos de les grans empreses i operadors “destarotin la ciutat”, com alguna vegada havia dit Pasqual Maragall. La cooperació que s’anuncia entre els ajuntaments de les principals ciutats europees afectades pels nous fenòmens turístics és un exemple excel·lent del que es pot fer en aquest àmbit.

Finalment, les possibilitats de governar les transformacions depenen, esclar, dels instruments. En aquest sentit cal recordar que el municipi de Barcelona és avui gairebé una ficció. La ciutat real no són pas els seus 100 quilòmetres quadrats, sinó els 3.200 de la regió metropolitana o, com a mínim, els 600 de l’àrea metropolitana estricta.

La dissolució de la Corporació Metropolitana l’any 1987 va comportar una limitació decisiva de la capacitat d’articular i projectar la ciutat real, i amb ella la potència de Catalunya. Per ser efectiu, el restabliment de l’Àrea Metropolitana ha de completar-se amb nous instruments, com l’elecció directa de la seva presidència. Només així podrà esdevenir un instrument efectiu i plenament democràtic de gestió i redistribució.

Més continguts de

El + vist

El + comentat