I ara, Groenlàndia
Al principi, fa uns mesos, va semblar una boutade trumpista més. Però no, la cosa anava de debò. I ha anat agafant cos. Ja fa dies que va creixent seriosament l'amenaça dels Estats Units sobre la sobirania de Groenlàndia, una regió autònoma dins l'estat danès. Ara, just després de deposar militarment el president de Veneçuela, Nicolás Maduro, la insistència del govern de Washington en aquest territori estratègic no pot ser llegida des d'Europa sinó com un nou menyspreu, per no dir un desafiament directe.
Tot just fa dues setmanes, el president estatunidenc, Donald Trump, va designar un enviat especial per a Groenlàndia, Jeff Landry, governador de Louisiana, amb la missió explícita de "convertir Groenlàndia en part dels Estats Units". Ara la Casa Blanca ha tornat a reiterar sense embuts les seves intencions. "Ningú no lluitarà militarment contra els Estats Units pel futur" de Groenlàndia, ha dit, amb to entre desafiant i burleta, el subcap de gabinet de Trump, Stephen Miller. "Som una superpotència i, sota el president Trump, ens comportarem com una superpotència", ha remarcat per si a algú no li havia quedat clar.
Però aquesta vegada els líders europeus, s'hagin sentit intimidats o no, sí que han reaccionat amb celeritat i claredat. "Groenlàndia pertany al seu poble. És responsabilitat de Dinamarca i Groenlàndia, i només d'elles, decidir sobre els assumptes relacionats amb Dinamarca i Groenlàndia", diu la declaració dels líders de França, Alemanya, Itàlia, Polònia, Espanya i la Gran Bretanya, a més de Dinamarca. No és un text de confrontació, però ha estat ràpid i diàfan.
La veritat és que la situació té un punt de kafkiana. Com pot ser que els Estats Units insinuïn que poden controlar militarment Groenlàndia, un territori que pertany a la mateixa OTAN? Amb una crua lucidesa, la primera ministra danesa, Mette Frederiksen, ja va advertir dilluns que això suposaria carregar-se directament l'Aliança Atlàntica. Quin sentit té que el líder d'aquesta aliança sigui la principal amenaça per a la integritat d'un dels seus països?
Sens dubte, un cop més Trump està posant a prova la feblesa i la capacitat d'humiliació d'Europa. En realitat no creu que els seus històrics aliats del Vell Continent siguin capaços de parar-li els peus per Groenlàndia. I sap que el necessiten amb Ucraïna, com també aquest dimarts s'ha vist amb l'anunci d'acord de garanties de seguretat per a la futura pau. En tot cas, amb Ucraïna i Groenlàndia en joc, a Europa li està arribant l'hora de la veritat; l'hora de decidir què vol ser quan sigui gran, és a dir, si realment se sent capaç de decidir i de defensar-se per si mateixa, sense dependre de l'antic amic americà, un amic cada cop menys fiable. Per descomptat, a part de les decisives implicacions militars, n'hi ha moltes altres en el terreny econòmic. No en va, tant en termes de seguretat com de riquesa mineral, Groenlàndia i Ucraïna són dues regions crucials.
Si seguim amb aquesta permanent i imprevisible acceleració trumpista, el 2026 pot ser un any decisiu en la reconfiguració del mapa geopolític mundial, en especial de l'àrea occidental, on el president estatunidenc està canviant cada dia el tauler de joc.
