Edició
Idioma
Internacional Pròxim Orient
Guerra al Pròxim Orient

Gideon Levy: "Per als israelians, els únics éssers humans a Gaza són els ostatges i els soldats"

Periodista israelià

Cristina Mas
11/10/2025
5 min
Dossier Gaza s'aboca a un futur incert 8 articles

Enviada especial a Tel-AvivGideon Levy és un periodista i escriptor israelià reconegut per la seva veu independent i crítica amb el govern de Benjamin Netanyahu i l’ocupació dels territoris palestins. Columnista del diari Haaretz, s’ha convertit en una de les figures més controvertides i respectades del periodisme a Israel i en l’àmbit internacional. Repassa per a l’ARA què ha canviat des dels atacs palestins del 7 d’octubre del 2023 i les perspectives amb l’alto el foc en marxa.

Vist amb la perspectiva d’aquests dos anys, què va canviar el 7 d’octubre del 2023?

— Sens dubte va ser un terratrèmol. No és que les coses hagin canviat dramàticament, però tot es va intensificar. La violència, el racisme, el nacionalisme, el militarisme, pels dos bàndols. I res no tornarà a ser com abans.

Què ha canviat en la societat israeliana?

— A part del xoc, el trauma i el dol, la societat israeliana va treure dues conclusions del 7 d’octubre. Una, que ara, després d’aquelles atrocitats, Israel té el dret de fer el que vulgui. I la segona, que no hi ha espai per a cap mena d’interès pels palestins, per la seva tragèdia, per la seva catàstrofe. Els palestins ja no interessen als israelians. Gairebé a ningú. Hi ha les protestes, molt compromeses, molt impressionants. Parlen de tot, menys del genocidi a Gaza. Ningú protesta contra el genocidi. Fins i tot la crida per aturar la guerra no és pel genocidi, és només pels ostatges, pels soldats, pel cost que té per a Israel. Però el genocidi no està sobre la taula. La societat israeliana el nega totalment, i els mitjans israelians hi col·laboren i tenen un paper vergonyós en amagar el que passa a Gaza. Moltes vegades tens la sensació, si segueixes els mitjans israelians, que a Gaza només hi viuen una vintena d’éssers humans, els vint ostatges. Que no hi ha més éssers humans a Gaza, només els soldats, ningú més viu ni pateix allà. A Israel sempre hi ha hagut una negació de l’ocupació i de l’apartheid, però ara és molt més forta, més legitimada i molt més profunda. Realment una societat en negació total.

Hi ha una fatiga de guerra a Israel?

— Absolutament. Hi ha una fatiga de guerra molt profunda. La gent no pot més. Els soldats no poden més. Hi ha un sentiment molt fort per posar fi a la guerra.

Com veu la posició de Netanyahu respecte als seus socis de govern i a la seva supervivència com a figura política?

— El fet que encara sigui primer ministre mostra fins a quin punt és un mag. En cap altre país, i menys encara en una democràcia, algú sobreviuria dos anys després d’un fiasco com el del 7 d’octubre. Impossible. I fins i tot a Israel, ningú més podria haver sobreviscut. Qualsevol primer ministre que pugui imaginar, incloent Ben-Gurion, hauria caigut al cap de tres mesos. I ell encara hi és. Dos anys, al poder. Les enquestes no li són favorables, però no descarto que pugui ser reelegit [l’any que ve]. Té pocs números, però no és impossible. És el primer ministre més odiat i més estimat, i aquests dos blocs són molt sòlids i no han canviat gaire. Els que l’odien, l’odien faci el que faci. Els que l’estimen, l’estimen faci el que faci. Com tots els líders populistes. I és molt difícil trencar aquests blocs. Però queda clar que ara el bloc que el vol fora és més gran. Tot i això, les eleccions són d’aquí a un any, pot passar de tot fins aleshores.

Com veu el pla de Trump per a Gaza?

— És un pla fet per Trump. No és seriós, està ple de forats, és totalment proisraelià, sense cap preocupació pel destí dels palestins, i no concreta res, és molt ambigu. Qui governarà Gaza? Tony Blair? Tornem al colonialisme europeu a Gaza, ¿que la governin ells? L’única esperança que tinc és que s’apliqui la primera fase –i ni tan sols n’estic segur–, però potser sí. I espero que sí. Per a mi, aturar la guerra val qualsevol preu. Que s’aturi aquest genocidi, aquesta gent és massacrada cada dia per desenes. Potser Trump ho aturarà almenys per un temps. Potser portarà a l’alliberament dels ostatges i, òbviament, de centenars de presos palestins. No veig res més enllà d’això.

Com veu la situació a Cisjordània i els plans d’aquest govern per annexionar-se-la?

— Mira, jo vaig a Cisjordània cada setmana. I de setmana en setmana, no la reconec. Ha canviat molt en aquests dos anys. No com Gaza, que és totalment inhabitable, però els canvis són dramàtics. Els colons senten que la guerra a Gaza és la seva oportunitat. I van desbocats. No hi ha gairebé ni un sol dia sense un pogrom dels colons. I ja no hi ha separació entre colons i exèrcit. Ho fan junts. Els palestins a Cisjordània estan totalment desemparats. No hi ha ningú al món que els protegeixi. Un camperol o un pastor palestí, fins i tot de vuitanta anys, quan l’ataquen brutalment els colons, no té ningú a qui recórrer. I el colon que ho fa sap que té immunitat total. Pot disparar, pot pegar, pot cremar les cases, arrencar les oliveres. Res. No passa res. Una anarquia total governada pels colons. En cada turó hi ha un nou assentament cada setmana. I cada un confisca totes les terres al seu voltant per la força. I, a sobre, hi ha centenars de punts de control. La gent no es pot moure d’una ciutat a una altra. I el problema és que aquests punts de control a vegades estan oberts, a vegades tancats. Mai se sap. No pots planificar res, perquè un moment pots passar i al següent no pots tornar. A més, l’actitud dels soldats ha canviat. No és que abans fossin amables, però ara són molt més brutals, perquè alguns han servit a Gaza i d’altres voldrien fer-ho, i això els inspira més barbàrie i més brutalitat.

Israel s’annexionarà Cisjordània, com ha anunciat el ministre de finances ultradreta, Belazel Smotrich?

— No crec que hi hagi una annexió formal, però és totalment irrellevant. Perquè l’annexió va començar fa molt temps, i Cisjordània ja està annexionada. Hem de deixar de jugar amb les paraules. Cisjordània està sota control total d’Israel, i Israel no té cap intenció de canviar-ho. Totes aquestes converses sobre reconèixer o no l’estat palestí són paraules buides. No canvien res sobre el terreny. No promouen l’estat palestí, no canvien la realitat.

És el final del paradigma d’Oslo?

— Ja fa temps que s’ha acabat. Què en queda, d’Oslo? Fa molt que Israel el va violar, pocs anys després de la signatura. Res del que s’hi havia acordat es va complir, i va morir. Avui només s’utilitza per formalitats, com àrea A, àrea B, àrea C, i tots aquests jocs de paraules. Segons els Acords d'Oslo, l’exèrcit no pot entrar a l’àrea A. Però cada nit, durant tots aquests anys, entren a les ciutats i fan el que volen. Oslo és un cadàver des de fa molt temps.

Dossier Gaza s'aboca a un futur incert 8 articles
stats