La bicicleta és, entre tots els mitjans de transport, potser el més revolucionari. De forma literal i simbòlica, ens permet arribar més lluny només amb la força de les pròpies cames, i per això s’ha convertit sovint en un símbol de llibertat, autonomia i rebel·lió. Ho veiem a La bicicleta verda, pel·lícula saudita que relata el somni de la Wajda, que és comprar-se’n una com la del seu amic Abdullah, tot i que en la cultura saudita està mal vist que les nenes pedalin.
La bici ens connecta amb sèries clàssiques, passejos d’estiu i ara també amb un repte viral que fa furor: gravar-se circulant en bicicleta cometent tota mena d'infraccions pel centre de la ciutat, esquivant vianants com si fos un videojoc. Un acte que se suma a altres reptes virals recurrents, com defecar en piscines municipals o fer-se selfies temeràries en llocs insospitats.
És evident que aquestes pràctiques posen en risc la salut i la seguretat pròpia i aliena. Però un repte viral és molt més que un acte aïllat o ximple: és una expressió tangible de com les xarxes socials modelen conductes més enllà de la pantalla. Aquests reptes són incentivats pels algoritmes i carregats de significats socials de pertinença, estatus i validació. Se situen en el punt de trobada entre la persona, la pressió grupal i les plataformes tecnològiques que se n’aprofiten, revelant dinàmiques clau de la societat connectada.
El seu atractiu rau en diversos factors que s’entrellacen. D’una banda, la transgressió té un component clarament competitiu i performatiu: fer el que està prohibit o el que és perillós dispara i reafirma el coratge de qui s’hi atreveix. Alhora, aquests actes es trivialitzen dins la lògica lúdica de TikTok o dels reels, en què el que en un altre context seria sancionat és viscut com un joc, deslligat de conseqüències reals.
Participar en un repte viral també és una manera de reforçar la identitat de grup, de sentir-se part d’una comunitat amb codis compartits, i l’accessibilitat dels objectes que s’hi fan servir –com la bicicleta, present en gairebé totes les cases– facilita enormement la seva difusió. A més, jugar-se la vida, o posar en risc la dels altres, sovint té premi: no només l’admiració dels amics, sinó també l’atenció d’una audiència infinita que converteix l’audàcia en capital social digital. Capturar la mirada d’altri és una raó de pes atàvica, i per això els cors, els "M’agrada" i les visualitzacions formen part indissociable de l’experiència digital. La validació social també va en direcció contrària: en lloc d’afavorir les conductes col·laboratives i respectuoses, creix amb l’extremisme i la rauxa.
I una observació per acabar: l’imaginari ha canviat. Quan veiem una conducta absurda o perillosa repetida en diferents llocs, ja no la interpretem com un fet aïllat, sinó que sovint assumim que pot ser part d’un repte viral que ens ha passat desapercebut. El veritable repte, però, és evitar que aquestes tendències digitals acabin convertint-se en un perill per al civisme i la vida col·lectiva.
