Fer política universitària (I)

El IV Congrés Universitari Català entra a la recta final. ¿Què serà de la universitat catalana? Fa anys, a l’Ateneu Barcelonès, discutíem si hi ha una filosofia catalana. Uns hi creien; altres, no tant. Millor parlar -sostenien aquests últims- de filosofia a Catalunya; o, com un entremig, de filosofia d’autors catalans, visquessin al país o no. La discussió es feia inacabable, i just quan semblava bizantina, el vell degà Francesc Gomà, que presidia l’acte, intercedí: “Fem-la ben bona, que ben catalana serà”.

¿Què serà, doncs, de la universitat catalana? Fem-la ben bona, i ben catalana serà. Òbviament, la llengua, la cultura i el servei al país han de continuar fent-la catalana. Però no n’hi ha prou amb la vocació de país. També ha de ser universal. Aquest és el principal desafiament de la universitat catalana: obrir-se al món. La paraula universitat no procedeix de la idea d’universalitat del saber, sinó dels diferents llocs d’on venien estudiants i professors, l’ universum mundum.

Però el que compta, avui, per a la qualitat universitària, és la internacionalització. A les millors universitats del món el compromís és amb la societat mundial. Si una universitat no és present al mapamundi perd atractiu i decreix per convertir-se en un college sense entitat en recerca, en transferència -retorn del saber a la societat- i fins i tot en docència, empetitida per la manca d’aspiracions universals. Catalunya, els darrers anys, ha fet un esforç destacable en aquesta obertura al món. Però encara som a mig camí. És d’esperar que els responsables de la universitat catalana, siguin de l’administració o dels centres mateixos, es facin càrrec de la situació i ampliïn la projecció de la nostra educació superior. En aquest sentit s’imposa una nova planificació del sistema universitari que fixi un model d’universitat pública i faciliti una organització més autònoma dels centres (a canvi de ser més eficients i transparents), així com una fórmula de finançament més ajustada al model d’universitat que es vol. Que cada universitat pugui apostar per ella mateixa. I això no pot ser menys que una universitat internacionalitzada i centrada en la recerca, cosa que elevarà també el rigor de l’ensenyament i el valor de la transferència.

Però sense un concepte clar d’universitat no hi ha planificació universitària ni una política universitària coherent. Fins ara hem tingut a Catalunya totes tres coses, però amb el temps s’ha revelat que encara no s’ha fet prou. Sobretot perquè la gestió de les autoritats, tant dels centres com de l’administració, ha estat, sense que això els tregui mèrits, més reactiva que no pas propositiva. Governar és decidir, i decidir és aplicar una elecció que ha de ser meditada i feta des d’una visió que depassa les particularitats i les inevitables urgències de tota acció de govern. Tant si Catalunya és independent algun dia com si no ho és, el seu futur immediat i el seu futur a mitjà termini es juga també a la universitat, el lloc on formem professionals, innovadors i ciutadans. És a dir, les persones que regiran el país i mostraran al món la qualitat i l’atractiu d’aquest país.

Però tenim un problema, comú al d’altres sistemes universitaris. Pel que sigui, la missió universalista de la universitat, centrada en la recerca i transmissió del coneixement, ha cedit davant dels seus objectius instrumentals i a curt termini, notablement l’expedició de títols i l’aplicació immediata de la recerca. Uns objectius indefugibles, però insuficients, que desdibuixen el model universitari. I així hem pensat que la reforma de la universitat es limita a fer-ne una governança òptima i millorar-ne el finançament, per acostar-la a les demandes del mercat i orientar-la cap a un model de quasiindústria del coneixement. Un model híbrid -en el cas espanyol- pel fet que pretén combinar l’orientació economicista amb la tradicional dependència administrativa de la universitat. Quan defensem, com hem de fer, la universitat pública, no estem dient que depengui dels interessos privats, però tampoc de l’Estat, sinó de la societat que la paga i que té el dret d’exigir-li qualitat i transparència.

En resum, una internacionalització més gran de la universitat catalana, com a condició de la seva supervivència, demanaria, ara i aquí, sumar la raó de missió a les raons d’eficiència de la institució, darrerament en divergència. Que l’ensenya universitària onegi als quatre vents en una nau que sap on va.

La segona part d’aquest article

Més continguts de