Projectes alineats

A la taula dels responsables econòmics d’un govern hi ha, a cada moment del temps, un conjunt de projectes sobre els quals cal decidir si s’executen. En principi, la metodologia per fer-ho, la dels llibres de text, consistiria en calcular l’impacte econòmic global de cada paquet de projectes i adoptar el que rendeix més donats els recursos disponibles. Tècnicament se’n diu anàlisi cost-benefici.

La realitat, però, no és tan simple. Sovint la decisió pot no dependre tant d’una valoració de l’impacte global com d’impactes més localitzats: els que recauen sobre les parts implicades directament en la decisió (els stakeholders ). Com que aquests poden ser positius i negatius –hi ha guanyadors i perdedors–, la decisió acabarà depenent de la força negociadora d’uns i altres actuant en un context institucional específic.

Situats en aquest terreny no tenim principis generals. Cal analitzar cada situació concreta. Si, per exemple, el projecte és construir una autovia d’alta capacitat finançada directament pel pressupost, llavors l’autoritat fiscal, clau en la decisió, podria a la pràctica atendre més al grau d’intensitat de l’opinió dels contribuents, els perdedors, que a la valoració de l’impacte global. L’opinió es pot manifestar dèbilment, ja que al cap i a la fi la incidència sobre les finances de cada contribuent podria ser ínfima. O fortament, en forma, per exemple, d’opinió col·lectiva expressada als mitjans. I això importarà.

Ara bé, hi ha un tipus de projecte que mereix una atenció especial: aquell en què tots els directament implicats hi guanyen, o, almenys, no hi perden en relació a l’statu quo. Els anomenaré projectes alineats.

Presento quatre exemples. Tenen en comú que tots comporten la creació d’alguna cosa nova i que, en un sentit precís, s’autofinancen.

1. Construcció d’una autovia d’alta capacitat finançada amb peatges.

2. Un parc urbà finançat amb una taxa als propietaris dels habitatges beneficiats. Menys habitual però més apropiat seria que la contrapartida a l’execució pública fos la participació pública en la propietat dels habitatges.

3. Creació de places universitàries públiques de titulacions en excés de demanda –per exemple: medicina, matemàtiques, disciplines tècniques– i finançades amb matrícules que en cobreixin el cost. La instrumentació concreta podria ser centres adscrits jurídicament privats. En aquest tema cal tenir molt present la demanda potencial d’alumnes extracomunitaris.

4. Augmentar el finançament sanitari, i per tant la qualitat del servei, permetent activitat privada lligada als hospitals públics. Altra vegada, la demanda potencial externa a la comunitat pròpia s’ha de tenir en compte.

Que quedi clar que l’acció pública no pot reduir-se a implementar projectes alineats. Efectivament, amb aquests ningú hi pot perdre en relació a la situació inicial i, per tant, redistribuir renda i riquesa només és possible per la via del repartiment dels guanys de cada projecte, d’una manera molt lenta i només si hi hagués un creixement sostingut.

D’un projecte alineat no cal justificar-ne la bondat: tots hi guanyen. En tot cas, s’ha de justificar per què no és desitjable o per què a la pràctica no s’ha executat. I no voldria pas suggerir que no hi hagi raons per a una o altra cosa.

Així, hi pot haver normes legals, o valors molt acceptats per la societat, que facin impossible, o indesitjable, l’adopció del projecte.

O a la pràctica pot imposar-se la paràlisi decisòria, ja que el simple fet que en un projecte hi guanyi tothom respecte a l’statu quo, és a dir, a no fer res, no implica en absolut que hagi desaparegut el conflicte. Típicament, caldrà decidir entre diversos projectes tots alineats però amb un repartiment diferent de guanys: hi continuen havent guanyadors i perdedors. Personalment, recomanaria confegir els projectes alineats amb sensibilitat redistributiva. Així, en els quatre descrits seria adequat practicar la tarifació social, és a dir, personalitzar els pagaments a la renda o riquesa, segons el cas.

Però com a conclusió proposaria:

1. No fora sobrer que a la direcció general de generació de projectes hi hagués una oficina de projectes alineats, la funció de la qual seria concebre’n.

2. Confrontats a una tipologia de projectes alineats val la pena analitzar-la a fons i veure, si és el cas, què impedeix dur-ne a terme una versió.

3. Si l’impediment són normes legals o expressions de valors, convé reflexionar-hi i assegurar-nos que responen a uns fonaments filosòfics sòlids i no a inèrcies mentals.