17/03/2022

Tot Raval: 20 anys

3 min
L’escultura de Fernando Botero a la rambla del Raval.

El 18 de març de l’any 2002 naixia, al Col·legi de Notaris de Barcelona, la Fundació Tot Raval. L’escaiença del bressol no era pel poder dels seus patrons, ni per la suma del capital fundacional; no. Molt més senzill: el Col·legi Notarial de Catalunya formava part del grup fundacional i la seva aportació era, precisament, oferir la seu del carrer Notariat, al Raval.

El 2002 el Raval vivia una transformació evident, no percebuda com a problemàtica però transcendent, amb l’arribada de milers de persones d’arreu del món. El paisatge urbà canviava per moments, i això es notava als comerços, als locutoris, a les escales de veïns, al paisatge humà... Aquells carrers de Ciutat Vella que rebien famílies del Pakistan, les Filipines o Bangladesh (avui representen el 43% de la població estrangera al barri) també eren un territori en transformació. En només sis anys, el Raval va passar de tenir una població estrangera del 25% al 48% del total del barri. Avui és de més del 50%. 

L’impuls de l’etapa olímpica havia situat a la zona nord del Raval equipaments com el CCCB (1994) i el Macba (1995), fent realitat un somni del primer Ajuntament democràtic. També s’obria la rambla del Raval, que havia de permetre l’entrada de la llum als carrerons del sud del barri. Anys més tard arribarien les facultats de comunicació de la URL i de filosofia i geografia i història de la UB, al nord, i, al sud, la Filmoteca de Catalunya, entre altres. 

L’impacte i la transformació social, econòmica i cultural d’aquests anys han estat tractats a bastament. El Raval ha estat un cas d’èxit gràcies a una acció concertada i sostinguda entre urbanisme, cultura, educació i polítiques socials, per una banda, i una societat civilitzada, una trama d’entitats de tota mena, per l’altra. Malauradament, també hi ha hagut qui ha magnificat alguns dels problemes (propis, però no exclusius del Raval) utilitzant-los com a arma electoral indigna, en campanyes incendiàries i carregades de verí polític. 

Fa dues dècades, doncs, naixia aquest instrument singular, amb l’objectiu de convocar vells i nous habitants del barri, perquè es coneguessin i reconeguessin; fent que entitats minúscules es relacionessin amb els grans establiments de l’art i la cultura; que comerciants, educadors i treballadors socials s’asseguessin a les mateixes taules i parlessin d’ells i del barri, dels seus somnis i projectes. I en comencessin a imaginar i dibuixar de compartits. No era evident ni fàcil; però va ser. 

Tot Raval ha acabat essent reconeguda i premiada, aquí i fora d’aquí. Som una família de més de cinquanta entitats, en contacte amb més de dues-centes organitzacions, amb un programa centrat en el treball comunitari, fidel als principis fundacionals: millorar les condicions socials, econòmiques i culturals del barri, a través del diàleg i la interacció de les persones i les organitzacions que hi viuen i hi treballen, i projectar la seva riquesa. Rebent i donant suport a les administracions. Impulsant el  treball comunitari en un territori socialment responsable. Tot això ha pres sentit en aquesta petita part de ciutat malgrat estar sotmesa a tota mena de pressions, essent víctima dels prejudicis, massa cops estigmatitzada, però sempre alçant el cap. El Raval és el precursor del món que ve i fa anys que ens mostra com viure junts en la diferència. 

En vint anys, a Tot Raval hem viscut moments d’optimisme i moments de desànim. La crisi del 2008 va ser molt dura i persistent. I com sempre quan hi ha dificultats, els qui més pateixen són els més febles. Amb el covid-19 el Raval s’ha tornat a posar a prova. Fa uns dies, a l’assemblea anual del patronat de la Fundació, que ha esdevingut una àgora pública del barri més divers de Barcelona, vam poder sentir les veus emocionades i angoixades de les dones que parlaven de pobresa energètica, de barrera idiomàtica, de bretxa digital, de salut mental. Moltes d’elles compromeses en entitats que han deixat els seus programes habituals per passar a l’acció assistencial més bàsica. Però, alhora, aquella tarda ressonaven, com un tornaveu d’esperança, intervencions que parlaven d’acollida i acompanyament de persones en risc d’exclusió, de generació d’espais de confort per als nens i nenes en edat escolar, de donar veu i eines als joves, d’una òpera made in Raval que veurem aviat al Gran Teatre del Liceu, del valor de la música i l’art com a bàlsam dels esperits malmesos, de l’Escola en Residència impulsada pel CCCB i l’Institut Miquel Tarradell... El Raval sempre ha sabut trobar forces i recursos per sortir-se’n. Ho segueix demostrant, cada dia, la gent d’aquí i d’allà, vells i nous veïns del barri, ciutadans tots ells d’aquest tros de món delimitat per la Rambla, el carrer Tallers, dues Rondes i el Paral·lel. Societat civil en estat pur al voltant de Tot Raval. Que sigui per molts anys!

Jauma Badia Pujol és gerent de la UPF