On són les dones com jo?

SUSAN KALUNGE
SUSAN KALUNGE

Del que no es parla, no existeix, diuen. I tenen raó. S’ha parlat poc de les dones. Hem estudiat i hem cregut la història dels homes des del seu punt de vista. Per això, el moviment feminista ens sacseja i ens obliga a qüestionar el relat únic i a exigir el reconeixement i la presència de les dones. Tot i així, la situació no és perfecta. Cal seguir lluitant per reescriure la història des del punt de vista femení, reconèixer la seva importància i construir un present feminista.

Però si s’ha parlat poc de les dones, encara menys de les dones negres (i igualment passa en relació anb les dones migrades, racialitzades i diverses).

Recordo la meva infantesa i em costa trobar referents femenins als quals pogués comparar-me, i no és una cosa que m’hagi passat només a mi sinó que ens ha passat a moltes dones a casa nostra. El poder d’aquesta infrarepresentació o fins i tot invisibilització comporta molt perill. Per una banda, ens envia el missatge que certs espais (sovint els de poder) són inaccessibles per a nosaltres -l’anomenat sostre de vidre - i per, l’altra, si superem aquestes barreres, fem de l’excepció una mera anècdota.

M’explico. Hem de reconèixer i valorar la valentia i la superació que suposa arribar, com a dona negra, a certs llocs de poder, de rellevància pública o als mitjans de comunicació. Penso, per exemple, en la Rita Bosaho -primera dona negra que va ser diputada al Congrés- o en la Francine Gálvez -primera dona negra que va presentar un telenotícies a Espanya-, però alhora hem de ser crítics per no mitificar-ho i quedar-nos en l’anècdota, i fer palès que si no hi ha més dones, en bona part, és per culpa del sistema, i no pas perquè no existim.

És culpa del sistema quan ens educa en aquest pensament estereotipat i limitador que no fomenta la igualtat d’oportunitats entre els seus ciutadans (que també es manifesta en la manca de referents) i que provoca una autolimitació inconscient, ja que no percebem les nostres oportunitats des de la igualtat perquè senzillament pensem que no podem. Si tota la vida et fan veure (de paraula o no) que no pots fer una cosa perquè pertanys a un col·lectiu determinat, en l’imaginari col·lectiu queda fixat que és així, i en gran mesura, ni et planteges que sí que ho podries fer.

Un altre dels espais on es fa palesa la manca de representativitat de la dona afrodescendent és la televisió o el teatre. Fem un treball de memòria col·lectiva: ¿quantes obres tenen com a protagonista (o personatges no secundaris) una dona? ¿I una dona negra? Tres, dos, un… Malauradament, no me’n venen al cap gaires. Així doncs, aquestes obres ni passarien el test de Bechdel (conjunt d’indicadors per mesurar la bretxa de gènere i el seu nivell de representativitat) ni el component de diversitat (que el test encara no té en compte).

La realitat és que les dones afrodescendents sovint no hi som i, quan hi som, majoritàriament sempre és per representar un paper semblant: de dona migrada, prostituta, dona de fer feines, etc. Això no seria un problema -ja que per se no ho és- però passa a ser-ho quan aquests papers són plans (sense rellevància en la història) o quan reduïm la negritud a representar només aquests papers perquè sembla que som incapaços -en ple segle XXI- de fer aparèixer una metge, una advocada o una periodista negra. I això succeeix perquè estem immersos en la idea estereotipada que les dones negres no som o no podem ser totes aquestes coses, tot i que ja és una realitat.

M’hauria agradat que en els meus anys d’escola m’haguessin explicat qui van ser Simone de Beauvoir, Virginia Woolf, Clara Campoamor, Hannah Arendt, Emma Goldman, Gloria Fuertes i Victoria Kent, etc. Però també qui van ser Angela Davis, Ellen Johnson Sirleaf, Marsha P. Johnson, Rosa Parks, Dorothy Vaughan, Assata Shakur, Mary Jackson i Katherine Johnson, entre d’altres. Per aquest motiu, és important trencar amb el discurs hegemònic (eurocèntric, capitalista, heteropatriarcal, imperialista i d’herència colonial) per no caure en “el parany de la història única”, com diu la Chimamanda Ngozi Adichie.

Perquè del que no es parla, no existeix, diuen. I per això les dones negres reclamem el nostre espai -com a dones i com a dones negres-, per tal que la manca de referents que la majoria de les dones negres de la meva generació hem patit no se segueixi produint i que les nenes d’avui -que seran les dones del futur- creixin amb referents amb els quals poder projectar-se i empoderar-se.

Perquè hi som i perquè hi tenim dret.

Més continguts de