Els 12 mesos de vertigen de Pere Aragonès

BarcelonaPer als llibres d'història quedarà que Pere Aragonès és president des del 24 de maig del 2021, però en realitat porta més d'un any al capdavant de la Generalitat. En concret, des del 30 de setembre del 2020. Aquell dia, 48 hores després de la inhabilitació de Quim Torra, es va reunir un consell executiu extraordinari que va aprovar el decret que el va convertir en el primer president "substitut" de la història de la institució. En aquella reunió del Govern, la cadira de Torra va quedar buida com a símbol que JxCat i ERC consideraven que la Generalitat no tenia president, però a la pràctica Aragonès va assumir totes les funcions menys tres: convocar eleccions, nomenar i cessar consellers i sotmetre's a una qüestió de confiança. Aquell dimecres van començar per a ell 12 mesos de vertigen per diversos motius, però potser el més important és que aconseguiria convertir-se en president de ple dret.

Octubre

El primer mes va ser de mirades de reüll entre socis de Govern. JxCat marcava de prop Aragonès perquè temia que volgués actuar com a president a tots els efectes. El primer problema va ser sanitari: l'esclat de la segona onada. L'executiu va prendre decisions impopulars com el tancament de bars i restaurants que van obligar Aragonès a donar explicacions: "Hem de sacrificar l'activitat per garantir la salut". La tensió entre Junts i ERC era constant, enfrontant-se per exemple sobre si calia demanar l'estat d'alarma autonòmic.

Novembre

En el segon mes de presidència per substitució, ERC va decidir pactar amb el PSOE els pressupostos generals de l'Estat, una cosa que no feia des de temps de Zapatero. L'acord va incloure elements encara per complir, com el traspàs de l'ingrés mínim vital. El pacte obria una nova bretxa entre socis: JxCat va criticar que es volia vendre una "lluvia de millones" que no era tal, mentre que Gabriel Rufián es defensava: “Que et critiquin la dreta madrilenya i altres dretes amb altres banderes és que l’acord és bo”.

Desembre

Els pressupostos s'aprovarien definitivament al Senat el 22 de desembre, el mateix dia que la Generalitat tancava pel virus el Ripollès i la Cerdanya. El dia abans, però, es produïa el fet que marcaria la següent controvèrsia. Aragonès firmava el decret que convocava les eleccions per al 14 de febrer perquè Catalunya deixés de tenir president substitut. Ningú llavors ho admetia públicament, però hi començava a haver seriosos dubtes sobre si es podrien celebrar els comicis amb plena seguretat sanitària.

Gener

El Govern i tots els grups parlamentaris menys el PSC, que temia que perdés força l'efecte Illa, van acordar posposar les eleccions del 14 febrer al 30 maig perquè les prediccions apuntaven que el pic de la tercera onada podia coincidir amb la primera data. Quatre dies després de prendre la decisió, quan tothom ja reconfigurava la campanya electoral, la justícia va suspendre cautelarment el canvi de data. I el que era pitjor encara, no era una decisió ferma i deixava els comicis als llimbs.

Febrer

Les eleccions es van celebrar el 14 de febrer i les va guanyar Salvador Illa (PSC). Aragonès, malgrat quedar segon, va aconseguir el que li garantia la presidència: treure 35.000 vots i un escó més que JxCat. La nit electoral es va desfermar l'eufòria a la seu republicana del carrer Calàbria i Aragonès ja es veia president. L’endemà, els tres partits independentistes, Esquerra, Junts i la CUP, es van emplaçar a una "negociació ràpida" per desencallar la investidura. Res més lluny del que estava a punt de venir.

Març

El març va arribar el dia pel qual Aragonès s'havia estat preparant des que Junqueras li va confiar les regnes d'Esquerra el 2018: el debat d'investidura per convertir-se en el 132è president de la Generalitat. El republicà semblava que ja havia fet el més difícil, teixir un pacte amb la CUP i garantir-se els seus 9 vots a favor. JxCat, però, tenia uns altres plans. Els de Carles Puigdemont es van abstenir, la investidura va quedar tombada i les relacions entre Esquerra i Junts compromeses un cop més.

Abril

Quan ja havien transcorregut dos mesos des de les eleccions del 14-F, no només ja havia quedat clar que no seria una negociació per la via ràpida, sinó que, probablement, seria una negociació al límit del calendari com ja havien sigut les dues últimes investidures, les de Puigdemont i Torra. Amb la Setmana Santa tothom es va prendre un temps per descansar, però, a la tornada, res va canviar. La paràlisi va fer que el mateix Aragonès s'involucrés en la negociació amb una cimera a la presó de Lledoners.

Maig

El mes més intens. El 8 de maig, després de 83 dies de negociacions infructuoses, Aragonès decideix trencar amb JxCat i es proposa intentar un govern en solitari per desfer el bloqueig. Comença a negociar també amb els comuns. El vertigen ja no només és seu, sinó de tota la política catalana, que es veu abocada a unes noves eleccions. Però el 17 de maig, després de tot un cap de setmana tancat amb Jordi Sànchez negociant cara a cara, arriba l'acord. El 21 de maig és investit pel Parlament 132è president.

Juny

El nou Govern no té ni 100 dies de gràcia ni de tranquil·litat. El juny és el mes dels indults als presos polítics, que obliguen Aragonès a fer equilibris. És un motiu d'alegria per a l'independentisme, però tothom fa esforços per dissimular-ho perquè el missatge a donar és que la repressió continua perquè hi ha centenars d’investigats i condemnats que no són polítics. El president, a més, decideix que la Generalitat deixarà d'absentar-se als actes on també hi hagi el rei. Se saluda amb Felip VI al Cercle d'Economia.

Juliol

Amb la vacunació a bon ritme tothom es preparava per a un estiu amb la màxima normalitat possible. Els fets, però, desmenteixen un cop més les expectatives. Els nombre de contagiats torna a desfermar-se, ara sobretot entre els joves, i es torna a les mesures restrictives. La més impopular, tornar al toc de queda. El principal problema per al nou president de la Generalitat és que es posa el Govern a l'ull de l'huracà per haver autoritzat la celebració de festivals multitudinaris.

Agost

Havia de ser un mes marcat per la represa del diàleg Generalitat-Estat a través de la Comissió Bilateral, però acaba sent l'estiu de la reforma de l'aeroport. El govern espanyol i el vicepresident del Govern, Jordi Puigneró, anuncien el 2 d'agost un pacte per ampliar el Prat, que de seguida genera crítiques en partits de l'oposició i plataformes de la societat civil. A Aragonès se li obren molt fronts, entre els quals alguns dins del seu propi partit, ja que bona part de la militància i els quadres no creuen que sigui una bona idea.

Setembre

La tornada de les vacances és frenètica. El govern espanyol paralitza la inversió del Prat i esclata la primera gran crisi del Govern: ERC i JxCat es barallen per si la delegació a la taula de diàleg han de ser només de consellers o hi pot haver altres persones, com per exemple ex presos polítics. La taula es reactiva l’endemà amb només membres d'Esquerra a la banda catalana. El curs polític 2021-2022 no es preveu gaire diferent. Els pressupostos catalans i els de l'Estat, els primers exàmens.