BarcelonaFa uns dies els arqueòlegs han descobert unes restes subterrànies en un hotel del centre de Barcelona que canvien radicalment el mapa de l’antiga Bàrcino. Per les pedres trobades, els científics han arribat a la conclusió que el fòrum no seguia la direcció nord-sud, sinó l'est-oest. Tot un capgirament per a la història antiga de la capital i una merescuda eufòria dels excavadors. Doncs bé, les desclassificacions dels papers del 23-F no han causat cap alegria ni gairebé cap sorpresa: no només perquè no s’ha canviat el mapa oficial establert sobre el cop d’estat fallit, sinó que les poques pedres noves trobades només confirmen que a la presó hi van anar a parar tots els que ho eren, però que no hi eren tots els que ho eren.
Alguns cognoms: el comandant Cortina i els capitans García Almenta i Sánchez Valiente, destinats tots ells al Cesid. El primer va ser jutjat i absolt. Els altres dos ni processats ni jutjats, malgrat haver participat activament en la preparació i execució de la rebel·lió militar com es constata en els papers.
Pel que fa a la majoria de la resta dels documents que he pogut revisar, m’han fet pensar en el recordat col·lega Pepe Oneto, periodista valent, director dels també valerosos Cambio 16 i Tiempo, que ja el 1982 va publicar en un llibre la transcripció de les trucades que li van fer a la dona del tinent coronel Tejero i que ara alguns se sorprenen pel seu contingut, més propi d’una pel·lícula de Berlanga o Torrente que d’un comandament del “benemérito cuerpo”. El mateix es pot dir d’alguns informes del Cesid ara “revelats”, que ja han aparegut també en alguns dels centenars de llibres dedicats.
Un desordre considerable
El govern de Pedro Sánchez diu que ha desempolsat tot el que tenia als seus ministeris, però ho ha abocat amb un desordre considerable, amb papers sense datar ni signar i barrejant conxorxes, des d’algunes anteriors al 23-F a d’altres posteriors, com les del cas conegut com el cop del 27-O, previst per als dies posteriors a la victòria socialista del 1982.
Trobo a faltar les comunicacions que es van emetre entre la Zarzuela i les diferents capitanies generals al llarg de les més de 6 hores llarguíssimes que van transcórrer entre el “todo el mundo al suelo” i el missatge proconstitucional de Joan Carles I. Sobretot, després de llegir a les seves memòries que la majoria dels capitans generals estaven a favor del cop. Una afirmació que comparteix en un altre llibre Javier Calderón, cap operatiu aleshores del Cesid i superior directe de Cortina i Almenta. I que, malgrat totes les sospites d’abans i les evidències d’ara, defensa que ningú del Cesid va tenir cap participació en el 23-F. Bé, no només això: el principal responsable que les màximes autoritats de l’Estat estiguessin informades de tot el que podia desestabilitzar l’ordre constitucional, sosté en el seu llibre que Armada no va ser culpable sinó “una víctima política”.
Sí que sobta un paper “secret” que confirmaria les greus tensions que va viure el generalat en aquella època: un “comunicando” sobre l’arrest domiciliari que va imposar el president en funcions del tribunal militar que va jutjar els colpistes a dos generals togats (amb formació jurídica) per haver-li dirigit “términos graves e irrespetuosos”. El primer president ja va renunciar “per raons de salut”. Avui en dia, els generals, per sort, s’han calmat; la desestabilització l’originen alguns altres alts togats.
