BARÇA

L'escocès que va viatjar 1.700 km per defensar el Barça

Avui fa 108 anys, George Pattullo va arribar des de Glasgow per jugar contra l’Espanyol

George Pattullo, marcant un gol ara fa 108 anys / CENTRE DE DOCUMENTACIÓ FC BARCELONA

Deixant un rastre de vapor i amb el soroll metàl·lic dels frens, el tren de Paris Express va arribar a l’estació de tren de Barcelona. Pere Gibert, el reconegut porter de l’Espanyol, era a l’andana esperant, mirant atentament els passatgers que desembarcaven. L’Espanyol l’havia enviat a l’estació amb un propòsit, el de buscar la cara familiar d’un home. Durant els dies anteriors, en espera del partit de futbol que havia aixecat més expectació de la història de la ciutat, s’havia estès un rumor que havia despertat les esperances de culers, però espantava els aficionats de l’Espanyol.

Gibert es va fixar en aquells rostres que baixaven del tren amb l’esperança que no es fessin realitat les seves pors. Però va ser llavors quan va veure aquella figura familiar, un home elegant de 23 anys, que tornava a la ciutat que havia deixat enrere gairebé un any abans. El rumor era cert. Com a resposta a una desesperada petició perquè jugués un últim partit amb el Barça, aquell home havia recorregut gairebé 1.700 km durant els últims dos dies des de Glasgow. George “Jorge” Pattullo havia tornat.

La Copa Pirineus va ser una de les primeres competicions internacionals de futbol a Europa i podien jugar-la clubs d’aquesta zona: Catalunya, bascos i el sud de França. La competició es va celebrar per primera vegada el 1910, quan el Barça va derrotar la Reial Societat a la final. L’any següent el club va defensar el trofeu derrotant el Bordeus.

A cop de talonari

El 1912, la rivalitat entre el Barcelona i l’Espanyol ja era prou intensa, tant entre l’afició com entre els jugadors. L’esport havia canviat d’amateur a professional, i els dos clubs pagaven grans sumes de diners als jugadors. Aquella època es va viure una gran polèmica precisament pels sous entre Joan Gamper i alguns futbolistes. Això va fer que tres jugadors del Barça experimentats travessessin la ciutat per fitxar per l’Espanyol: els germans Wallace, Charles i Percival, i Carles Comamala. L’Espanyol estava decidit a convertir-se en l’equip més gran i també havia contractat quatre jugadors anglesos professionals: Allack, Burnett, Gibson i Hodge. Gamper, després de perdre tres jugadors, també havia reclutat talent de Gran Bretanya: Wilson, Lambe, Steele i Summer. Tanmateix, la directiva es van adonar que per derrotar l’Espanyol a la semifinal de la Copa Pirineus calia una superestrella: George Pattullo.

Però hi havia un problema: Pattullo havia marxat de Barcelona un any abans per tornar a casa, a Escòcia. El seu últim partit competitiu per al Barça havia sigut a l’abril del 1911, una victòria per 4-0 contra la Gimnástica Madrid a la semifinal de la Copa del Rei. Pattullo va marcar un dels gols de la victòria, i va marxar del club després d’haver marcat 41 gols en només 21 partits. Era un ídol. Amb Pattullo, es deia, el Barça guanyaria encara que fos un partit contra onze professionals anglesos. Però ningú creia que ell viatjaria de nou des d’Escòcia per jugar un últim partit.

Joaquin Peris de Vargas i Hans Gamper van escriure a Pattullo explicant-li la importància del següent partit. Van esperar més d’una setmana una resposta. Però el dijous 8 de març, un telegrama enviat des de Londres va arribar a l’oficina de Gamper. El telegrama simplement deia: “Arribaré divendres”. No hi havia cap signatura. Més tard, Pattullo explicaria que no havia signat el telegrama per evitar la possibilitat que l’Espanyol descobrís el seu retorn, ja que sabia que l’exjugador de l’Espanyol Green treballava a l’oficina del telegrames de Barcelona.

Les entrades per al partit s’havien esgotat tan bon punt havien sortit a la venda. La multitud més gran vista mai va omplir el camp del carrer Indústria, la casa del Barça. Entre els aficionats barcelonins circulava un rumor sobre el fet que hi hauria una “sorpresa” a l’equip. Dues setmanes abans, un jove davanter, de 15 anys, havia debutat al Barça. Va causar sensació en marcar 3 gols. El seu nom era Paulino Alcantara, però hi havia temors que fos massa jove per afrontar un partit tan important.

Els que no tenien entrades van pujar als arbres per aconseguir un precari mirador per veure el partit. Els equips van sortir al terreny de joc, amb George Pattullo vestit de blaugrana. Alcantara era entre la multitud i, malgrat la seva decepció per no jugar, va quedar impressionat de veure el seu ídol tornant d’Escòcia.

Una pròrroga

Després de 15 minuts de futbol frenètic, Pattullo va rebre una passada dins de l’àrea de penal i va xutar amb un potent xut que va batre Gibert. La multitud va esclatar. L’Espanyol va tornar el cop i un dels seus nous fitxatges professionals d’Anglaterra, Burnett, va anotar l’empat. I poc després, un altre anglès, Hodge, va posar l’Espanyol 2-1 al capdavant. Però a la segona part, després d’un córner, Pattullo va empatar. El partit va anar a la pròrroga, en la qual l’escocès va fer més gran la seva llegenda. Va agafar la pilota davant dos defensors de l’Espanyol i va rebre un clar penal. Però en lloc de xutar-lo ell, va permetre a Alex Steele, un escocès i exjugador del Manchester City i del Tottenham, marcar el gol del triomf. El Barça havia derrotat els seus rivals per 3-2 gràcies a un home que havia viatjat dos dies per jugar aquell partit.

Pocs dies després Pattullo va tornar a Escòcia. Quan va arribar a Londres va enviar una carta al seu amic Gamper. Deia: “Vaig tornar a Barcelona per veure si podia ajudar en la victòria d’un club que sempre he estimat. Estic molt satisfet per haver ajudat a aconseguir la victòria. Però sempre seré un jugador amateur. Quan vaig demanar la meva factura a l’hotel de Barcelona em van dir que ja s’havia pagat. Sens dubte és un gest meravellós, però acceptar-ho no em deixaria la consciència neta. Ja sabia la despesa que em costaria el meu viatge a Barcelona, inclòs l’hotel. Així que us reemborso les despeses que heu pagat. Per a mi, i repeteixo, n’hi havia prou amb poder ajudar en la victòria del Barça”. A la carta hi havia una factura de l’hotel i un xec per cobrir les despeses.

El Barça derrotaria l’Stade Bordelais per 5-3 a la final de la Copa Pirineus, però ja sense George Pattullo. Abans dels Alcantara, Samitier, Kubala, Cruyff, Iniesta o Messi, la primera llegenda blaugrana va ser un jugador que ara fa 108 anys va respondre a un petició del Barça per guanyar un partit després de viatjar 1.000 km negant-se a cobrar ni un cèntim.