Desperta, Europa! L’opinió pública s’està desplaçant cap a l’extrema dreta. La por al que és desconegut, ja sigui la incertesa econòmica, l’incontrolable avenç tecnològic que ens desborda o l’estranger, està dominant la conversa pública i determinant la formació de molts nous governs.
L’angoixa pel futur, la por, la intolerància i l’aversió als immigrants són temes clau avui a Suècia, Finlàndia, la República Txeca, Eslovàquia, Hongria i Itàlia. Des d’aquesta setmana, als Països Baixos el Partit per la Llibertat (PVV) també té entre les seves mans la majoria de govern amb els conservadors després de ser la llista més votada a les eleccions. El PVV, liderat per Geert Wilders, es presenta bàsicament com a antimusulmà i contrari a la immigració. També és un partit anti Unió Europea que porta en el seu programa un referèndum sobre la possibilitat de sortir-ne, malgrat que el país va ser un dels fundadors de la UE.
Europa anirà a les urnes al juny i bona part del nostre futur està en joc. No són unes eleccions menors, ni es poden infravalorar utilitzant-les com una oportunitat per expressar un irresponsable vot de protesta a la situació domèstica. De les majories que es formin a Brussel·les en dependran les polítiques econòmiques, de medi ambient, d’ampliació dels socis, d’immigració i la continuïtat o la desaparició dels valors europeus fundacionals que van consolidar Europa com una aspiració per a tantes persones.
Però ¿Europa és una aspiració encara avui per als ciutadans europeus del 2023?
Aquests dies, el CCCB commemora el centenari del naixement de Jorge Semprún. Hi ha molts Semprún: Gérard Sorel, Federico Sánchez, el jove apàtrida que no tenia passaport ni espanyol ni francès, el rojo, el membre de la Resistència francesa, l’intel·lectual, l’escriptor, el guionista de cinema, el ministre de Cultura socialista. Però, sobretot, Semprún es reconeixia com el pres número 44904 quan deia: “No soc ni francès ni espanyol, soc un deportat de Buchenwald”.
Deia Jorge Semprún que fer memòria era fer justícia. Ell es va enfrontar a la mort i al mal absolut i va poder sobreviure gràcies a la solidaritat i a la protecció dels seus companys de captiveri, amb els quals va compartir l’alemany, el francès, el castellà i l’alè de la mort de la mateixa manera fraternal amb què es compartia una engruna de pa o un vers.
Europa és un continent travessat per la mort, però també és una fraternitat oberta al pluralisme de les seves identitats i abocada a la universalitat. Europa va ser “l’última obsessió política” de Semprún, com recorda Jordi Amat al recent Destino y memoria (ed. Tusquets). Parlava de la “figura espiritual d’Europa”, frase d’Edmund Husserl pronunciada a Praga el 1936, com de l’edificació d’una consciència europea.
Per construir Europa no cal recuperar un passat idealitzat que no ha existit. Cal que els europeus recordem la Primera Guerra Mundial? La Segona? L’Holocaust? La ferida del Mur i la Guerra Freda?
Cal que recordem, en paraules de Semprún a El largo viaje, com era “anar-se’n en fum” o que “sempre hi havia aquell record, aquella soledat: aquesta neu a tots els terres, aquest fum totes les primaveres”. Però sobretot cal que recordem els valors d’Europa.
Hem vist aquests dies com el govern britànic pretenia enviar a Ruanda els sol·licitants d’asil i com l’exsecretària d’Interior britànica, Suella Braverman, parlava dels immigrants com d’una “invasió”. Hem vist els aldarulls a Irlanda pel rumor sobre la identitat d’un agressor. Veiem les fronteres a Grècia, Itàlia, Espanya. Les morts al Mediterrani. Sentim el concepte de “pèrdua de control” de la immigració a Alemanya o a la Gran Bretanya del Brexit.
Estem en risc d’alienació dels milions de persones d’origen immigrant que viuen a Europa si no afrontem la qüestió del progrés econòmic, la integració i els valors que compartim.
La immigració no és un perill, sinó una riquesa humana i econòmica, especialment en societats demogràficament envellides com la nostra. I també som una societat aconfessional en què hem de defensar la separació de la llei humana de la divina. Hem d’assegurar que els drets són els mateixos per a tots els ciutadans i, òbviament i amb especial atenció, les ciutadanes.
Si els immigrants o els seus fills troben la identitat únicament en la religió estem perduts. Europa és el contrari del món de les identitats religioses úniques, contraposades, les que no se superposen i s’harmonitzen. Europa és l’únic futur en què es pot reconèixer el millor del nostre passat.
