Isabel Llorach, figura senyera de l’alta burgesia (1954)
Peces històriques
De l’article de Carles Soldevila (Barcelona, 1892 - 1967) a Destino (18-IX-1954), arran de la mort d’Isabel Llorach i Dolsa (Barcelona, 1874 - 1954). Traducció pròpia. Fins al 12 de febrer hi ha oberta a la Fundació Rocamora (Barcelona) una exposició comissariada per Javier Baladia sobre la mecenes catalana més carismàtica de mitjan segle XX. El 4 de gener de 2025, aquesta secció ja va tractar d’Isabel Llorach en escaure’s dos aniversaris seus: el 150è de la naixença i el 70è del traspàs.
Diverses vegades m’he ocupat de la personalitat d’Isabel Llorach, dama barcelonina que acaba de desaparèixer després d’una llarga malaltia, suportada amb elegant enteresa. [...] Quan fa uns mesos, en la meva condició de secretari del Conferència Club –que ella havia fundat el 1929–, vaig participar en l’organització d’un homenatge, vaig trobar persones que no comprenien o aparentaven no comprendre el motiu de l’acte. “Què ha fet aquesta senyora –venien a dir– que mereixi reconeixement públic? Freqüentar l’alta societat, participar sovint en festes i saraus, ser una liceista assídua, haver estat de jove una amazona intrèpida, assistir a concerts, interessar-se per moltes manifestacions artístiques i literàries, mantenir a casa seva un teatre d’aficionats amb col·laboradors com Ramon Casas i Eduardo Marquina, entre altres, està molt bé, però són activitats que no suposen pas un gran sacrifici i troben prou recompensa en elles mateixes”. Oblidaven que la categoria d’una ciutat també depèn de la qualitat dels seus líders mundans. [...] Isabel Llorach no s’havia proposat pas tenir poder de cap mena, però sentia amb vehemència uns quants ideals, adorava la seva ciutat i tenia aquesta condició preciosa i cada cop més rara que s’anomena caràcter. No sorprèn gens que es convertís en una figura senyera de l’alta burgesia barcelonina, a la qual per la quasi extinció o èxode de la vella aristocràcia autòctona li pertocaven funcions que van més enllà de la frivolitat i la mundanitat. Llorach no aspirava pas a ser una intel·lectual; els seus estudis eren els elementals, com els d’altres burgeses del seu temps, que ni tan sols pensaven fer el batxillerat; llegir molt i la conversa van ser la seva la vertadera i única escola. En ella va adquirir, com les grans senyores d’altres segles, coneixements i hàbits mentals que, gràcies a la seva intuïció i poder d’assimilació potser li van servir més que anys d’Universitat i de collita de diplomes. [...] La història de tota burgesia sol revelar-nos tres etapes ben definides a la novel·la Els Brudembrock, de Mann. La primera és la dels pioners. A Barcelona apareix personificada pel “senyor Esteve”, la de l’aspre bregar, el genial ambicionar i el viure ascètic; la segona és la de la tranquil·la possessió i la gentil acomodació; persisteixen en ella la disciplina i la força de voluntat, però ja es fan compatibles amb grans i petits ideals. [...] Aquesta segona generació burgesa, que abasta aquí l’espai entre les dues Exposicions, la del 1888 i la del 1929, era la d’Isabel Llorach. Una generació que no sempre va avançar entre flors. És cosa provada que les guerres, quan la fe flaqueja, minven les possibilitats d’auge espiritual i maten les aptituds pacífiques. En perdre la fe, la burgesia dels nostres dies –la generació de nets i renets del “senyor Esteve” aquí i arreu d’Europa– apareix espantada i, sobretot, espantadíssima, sense nord i sense fibra. [...] Aquest pessimisme que no tinc pas motius per amagar, augmenta més si cal la pena que ens produeix la desaparició d’Isabel Llorach. [...]
