28/03/2018

El nou escenari: la ‘primavera catalana’

4 min
El nou escenari: la ‘primavera catalana’

Filòsof i professor de la UdGEls empresonaments del divendres 23 de març i la retenció del president Puigdemont a Alemanya el Diumenge de Rams han canviat de cop l’escenari polític. I, amb el canvi d’escenari, han canviat també el marc, l’estratègia i l’acció política de gairebé tots els fronts de l’independentisme, molt més atents a les modulacions i als canvis factuals de l’ofensiva repressiva de l’estat espanyol del que pretén la falsa imatge, completament interessada, d’un moviment escapçat, desanimat i desorientat.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Fins ara, des dels empresonaments del 16 d’octubre i el 2 de novembre, i des de l’aplicació del 155, l’estratègia intimidatòria de l’Estat pretenia aturar el Procés cap a la República Catalana i sobretot atemorir la població i els agents polítics i socials més actius en aquesta causa. L’ofensiva de l’Estat, fonamentalment judicial, perseguia paralitzar les ambicions polítiques de Catalunya i la lliure determinació, per part de la seva ciutadania, de la naturalesa política de la seva organització nacional, amb l’objectiu (que s’ha revelat inútil) que el conjunt de la població mobilitzada reculés en la seva voluntat política i abandonés la via democràtica iniciada de manera absolutament pacífica.

Amb els fets del cap de setmana, tanmateix, no només ha canviat l’escala de la repressió, amb els Mossos sota comandament ministerial i els tribunals abocats a una ofensiva patològica de persecució de l’independentisme, sinó que sobretot ha canviat l’escenari: els empresonaments del 23-M i les euroordres ja no busquen intimidar sinó castigar de manera exemplar i amb acarnissament els representants democràticament electes el 21-D.

Amb la demanda d’extradició de Carles Puigdemont, president legítim de la Generalitat fins que el Parlament de Catalunya no n’investeixi un altre, l’estat espanyol ha jugat la seva carta més alta, tot i la incertesa respecte a la seva resolució: si Alemanya denega l’extradició, o la concedeix per la fictícia acusació de malversació (desmentida per Montoro), es consolidarà l’opinió internacional al màxim nivell europeu del caràcter polític dels presos i de la persecució, una opinió ja anticipada per Suïssa i Bèlgica amb els casos d’Anna Gabriel, Marta Rovira, Antoni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig, i previsiblement confirmada pel Regne Unit en el cas de Clara Ponsatí. Si finalment Alemanya concedís l’extradició de Puigdemont i el president acabés ingressant en una presó espanyola, pot anticipar-se, amb les reaccions que ja s’han produït arran de la seva detenció, una ofensiva multitudinària de protesta massiva al carrer i una reacció unitària de les forces parlamentàries independentistes, potser ampliada, fins i tot, al bloc democràtic no independentista.

En qualsevol cas, aquest nou escenari no es caracteritza per un increment quantitatiu de la via repressiva sinó qualitatiu. Ara ja no pot continuar-se parlant, com s’ha fet fins ara, de judicialització de la política, sinó de mobilització de l’Estat en tots els seus fronts (govern, Parlaments, tribunals, policia, mitjans de comunicació, Íbex-35) amb la voluntat de destruir les legítimes aspiracions de la ciutadania de Catalunya durant algunes dècades. Es tracta, en realitat, de l’actualització al segle XXI de la recomanació que Azaña feia a les seves memòries: “Es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada 50 años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos”. Ara sense bombardejos, l’efecte que busca el nou escenari endegat per l’Estat és el mateix: la submissió de Catalunya.

Tanmateix, l’estat espanyol ha caigut en un error estratègic elemental: equivocar el diagnòstic. Perquè el que passa a Catalunya des del 2010 com a mínim no és el resultat del posicionament partidista de certs líders polítics. I ara, potser, des del bloc del 155, les ments més lúcides comencen a descobrir que no poden empresonar més de dos milions de persones mobilitzades i compromeses fins a nivells que aquell error de diagnòstic no els permet ni tan sols d’intuir.

Si, des de l’Estat, hi hagués algun responsable polític de cert nivell amb alguna lectura, potser recordaria Clausewitz i, llegint el capítol XIII del llibre IV de De la guerra, en què explica com cal reaccionar després d’una batalla perduda, potser hauria endevinat les claus de la reacció a Catalunya després de l’aplicació del 155: “És important no cedir una polzada de terreny més enllà del que les circumstàncies exigeixen”. “Els primers moviments han de ser al més petits possibles i, en general, cal prendre per principi el de no deixar-se imposar la llei pel vencedor”.

I ara, després del que ha passat, ¿on som? També Clausewitz en dona la clau: “Tota batalla perduda forma un principi d’afebliment i de desorganització, i la primera de les necessitats és la de reunir-se, amb l’objectiu de tornar a trobar en la concentració l’ordre, el valor i la confiança”. Som aquí. I, pel que fa a la reacció davant del nou escenari, descobrim la brillant correcció de l’estratègia fallida de Frederic el Gran després de la batalla de Kolín: la marxa en direccions múltiples i fins i tot, en part, divergents. En aquest nou escenari s’han obert i multiplicat els fronts: el de la confrontació oberta, radicalment pacífica i no violenta, per convertir, si cal, la situació en ingovernable (amb les iniciatives dels CDR); el del bloc democràtic que ha començat a agrupar forces no independentistes (exemple: la convocatòria del 15 d’abril); el del bloc independentista (amb el reconeixement del Parlament del dret a la investidura de Puigdemont, Sànchez i Turull), i el front jurídic, que s’oposa a la repressió judicial amb les seves mateixes armes, però a nivell internacional, amb el principi de reconeixement de les resolucions de l’ONU i del TEDH com a pista. Comença la fase d’agència múltiple, d’intensitats i ritmes variables, amb protagonismes alterns. No sé pas si l’estat espanyol està en condicions de fer front a tots aquests fronts i a les previsibles batalles que se’n deriven. La partida està oberta.

stats