Societat 26/06/2021

“El confinament va ser un obstacle per a la meva recuperació, tornava a sentir-me sola”

Irene Galiana, de 27 anys, té un trastorn bipolar i va viure un doble aïllament: l'ingrés a l'hospital i el tancament domiciliari

3 min
Irene Galiana, de 27 anys, és activista a Obertament, un col·lectiu que lluita contra l'estigmatització de les persones amb trastorns de salut mental.
Dossier Salut mental, la pandèmia silenciosa dels joves Desplega
1.
Els trastorns mentals dels joves, l'onada postcovid
2.
"Vaig anar caient al pou de la merda"
3.
Unes colònies per superar addiccions i fer les paus amb la família
4.
“El confinament va ser un obstacle per a la meva recuperació, tornava a sentir-me sola”
5.
“Sentia que necessitava estar jugant tot el dia i ho vaig perdre tot”
6.
"Les normes no tenen en compte que quan et cal l’aire has de poder sortir"
7.
"Hem de normalitzar el malestar psicològic per donar un missatge d'esperança"
8.
“La veies enfonsant-se i no sabies què fer perquè tampoc sabies què passava”
9.
En banyador per dins de casa per no perdre la rutina de la piscina

BarcelonaEl confinament de la Irene Galiana va començar molt abans del març de l’any passat. L’estiu del 2019, quan tothom a Catalunya vivia aliè a la idea que pogués esclatar una pandèmia mundial, va ser diagnosticada d’un trastorn bipolar i ingressada en un hospital. Feia temps que se sentia trista, que qualsevol cosa se li feia un muntanya i se sentia superada, tenia insomni i a la feina –és professora a Barcelona– no rendia del tot bé. En un primer moment els metges li van diagnosticar una depressió severa, però aquell estiu va fer un gest suïcida i finalment li van detectar el trastorn bipolar.

Tot i que prefereix estalviar-se els detalls, la Irene explica que va acabar ingressada a l'hospital a Alacant, on viu la família, i després a casa fins poc abans que es comencés a parlar del covid. El trastorn bipolar és una malaltia mental crònica que afecta els mecanismes que regulen l’estat d’ànim i que hi causa canvis extrems: els afectats sovint viuen episodis d’eufòria, alegria i exaltació (anomenades manies) i conductes depressives (tristesa, inhibició i, fins i tot, idees de mort). La Irene es va passar mesos gairebé aïllada a casa i quan va intentar reconduir la vida, començant el doctorat que des de feia temps volia estudiar, el covid la va obligar a tancar-se de nou.

“Quan en vaig sortir tenia pensat tornar a Barcelona a treballar, però el confinament em va truncar els plans: va ser un obstacle per a la meva recuperació, va accentuar tot allò contra què intentava lluitar, tornava a sentir-me sola i, a més, vaig perdre el vincle amb la psiquiatra”, lamenta. Durant els tres mesos que aproximadament es va allargar el tancament a casa pel covid, la Irene veia les queixes constants de la gent a les xarxes: no sabien què més fer per suportar el confinament, estaven avorrits, volien sortir de casa... Tothom volia socialitzar-se. “I jo pensava: «Imagineu-vos haver estat durant mesos tancats, en aïllament previ, sense decidir què voleu fer. I que quan comenceu a sortir, us tornin a tancar i pràcticament us deixin tirats»”.

Trucades de dos minuts

Com va passar amb totes les patologies, el tractament psicològic presencial que rebia la Irene es va aturar. El sistema sanitari estava col·lapsat per malalts de covid i la precaució per evitar brots va obligar a reconvertir les sessions presencials en telemàtiques. En el cas de la Irene, una noia introvertida, a qui li costa obrir-se i exterioritzar les pors, la pandèmia i les decisions que es prenien per contenir-la van frenar el seu progrés amb l’especialista. I, de retruc, la seva recuperació.

“Només em trucaven de tant en tant per fer-me el seguiment. Eren dos minuts i em preguntaven si havia dormit bé. Era insuficient. El meu diagnòstic era recent i no tenia ningú a qui recórrer, a qui explicar-li com em trobava. Esclar que tenia la família, però no cap especialista o algú que tingués les eines per ajudar-me”, lamenta la Irene, que admet que la sensació d’abandonament per part de qui se suposava que l’havia d’ajudar va ser un dels aspectes més durs de la pandèmia. 

Aquest sentiment es va agreujar quan va perdre el seu gos en ple confinament, un cop molt dur i pel qual no va rebre cap suport professional, tot i que qualsevol adversitat pot agreujar el seu pronòstic. El trastorn bipolar no és un problema de personalitat perquè té una base biològica, però no és incontrolable i tampoc s’associa a conductes violentes, com ha pogut quallar de manera perversa i errònia entre algunes persones.

En molts casos els fàrmacs són imprescindibles per controlar-ne els símptomes, però no són la solució. "I l'única resposta de la psiquiatra al meu dol va ser que caldria augmentar-me la medicació", afirma. Cap paraula de consol ni cap interès per conversar i perquè ella pogués expressar-se, malgrat que és recomanable que el tractament amb fàrmacs es complementi amb intervencions psicològiques. "La manera que van tenir de tractar el meu estat d'ànim va ser discriminatòria perquè un dol el passa tothom, però jo percebia que les meves emocions eren qüestionades únicament pel meu trastorn bipolar. A partir d'aquell moment es va tallar el nexe de confiança entre la psiquiatra i jo", assegura.

La Irene, que s'estrena com a activista a Obertament, un col·lectiu que lluita contra l'estigmatització de les persones amb trastorns de salut mental, diu que la socialització és primordial per sortir del forat negre. "Quan t'aïlles o t'aïllen, no només perds el contacte amb la resta del món, sinó que també la teva autoestima es desploma i tu mateixa t'estigmatitzes pel teu trastorn, com si fos culpa teva. I clarament no ho és".

Dossier Salut mental, la pandèmia silenciosa dels joves
Vés a l’ÍNDEX
stats